OPINIÓ
Opinió 17/04/2019

La nostra notre-dame

Guillem Frontera
2 min

L’incendi de Notre-Dame ens ha permès, enmig de la commoció, veure per un instant (i esgrafiar per a la resta de la nostra vida) imatges que insisteixen en un missatge reiterat: el de la nostra fragilitat, el de l’obsolescència de les nostres obres. No feim res que no sigui susceptible de ser destruït, per acció o per omissió. Les Torres Bessones de Nova York caigueren de, probablement, l’única manera en què podien caure. Els grans budes de Bamian cediren a la follia talibanesca. Notre-Dame, a l’omissió, a la manca de “manteniment”, que diuen ara: el mateix dia de l’incendi, tot d’experts varen ser recordats per les seves advertències, que en alguns casos havien assolit aires d’amonestació. Diuen que una incalculable desídia era, si no la causa directe, sí el context necessari perquè tot es calàs foc. Es tractava d’un abandó culpable, repartit en el temps, en l’espai i entre moltíssimes persones: vol dir, això, que la responsabilitat està tan atomitzada que ningú no haurà de respondre davant la Justícia. I és una llàstima, perquè seria un bon exemple per als responsables polítics del manteniment del patrimoni.

L’occità Joan Bodon (‘El llibre dels finals’, Club Editor) diu que no se li ocorre a ningú destruir una catedral, i que una llengua és un bé patrimonial potser més important, però que molts de governants s’entesten a debilitar-les perquè es morin. Aquí en sabem coses, per desgràcia. Per contrarestar l’esforç continuat de la consciència de país/llengua i cultura, s’han esmerçat tots els mitjans, per acció i per omissió, de què disposen aquells que volen un món simplificat a l’entorn del seu únic eix històric i cultural.

Són més visibles, naturalment, les iniciatives directament adreçades a la destrucció de la cultura i la llengua d’un país, com fou el projecte educatiu de José Ramón Bauzá, qui s’esforça encara més per facilitar-nos una explicació a posteriori de la seva actitud. Contra aquestes escomeses, la nostra gent ha demostrat que sap aixecar el cap amb una dignitat que molts donaven per perduda. Però és contra els efectes demolidors de l’omissió –la cadena ininterrompuda d’omissions–, que no sempre ens sabem defensar amb eficàcia, perquè l’omissió és sovint invisible, impregna la normalitat, la rutina, és com un esbart de corcs que excaven silenciosament el buit de les grans bastides. Nosaltres tenim una notre-dame per defensar.

La qual cosa també ens obliga a ser conscients que existeix el perill real que vengui l’avió de Trump i amolli damunt de tots nosaltres la seva càrrega d’aigua mortal. Els pilots ja es passegen per la campanya i no s’amaguen d’anunciar l’apocalipsi.

stats