OPINIÓ
Opinió 11/08/2018

Un país fora del temps

Guillem Frontera
2 min

Una de les grans obres cinematogràfiques que giren entorn de l’alcoholisme és ‘Días sin huella’, de Billy Wilder. La cites i immediatament et ve al cap la quantitat enorme de cinema que no veuran algunes generacions perquè no suporten el blanc i negre ni que el tempo de les pel·lícules et permeti pensar en allò que veus/que vius. La quantitat de gran cinema que no haurà deixat empremta en les generacions del videojoc constitueix un cabal de cultura incommensurable al qual renunciaran sense saber-ho, ja que ni l’escola ni els mitjans de comunicació no els n’hauran parlat mai, llevat d’alguna al·lusió amb motiu d’un aniversari curiós –d’aquí a cinc anys, en farà cent que el cinema sonor començà tímidament a conquerir pantalles, posem per cas.

Direu que el món genera i produeix tanta cultura que ben just ens ve d’arribar a la que es fa al nostre temps. Però si en lloc de garbellar-la la passam pel sedàs, la cosa canvia. I, ja en aquesta situació, necessitam relacionar amb el passat la cultura que ens quedaria i estudiar-ne la projecció futura. Això és, a passades de brotxa, el que fan els països que mereixen dir-se’n i que, per tant, es comporten com a tals. Podríem dir que un país estaria humanament constituït per una societat que es manté en una continuïtat històrica gràcies a l’assumpció crítica del seu passat i a la capacitat d’incorporar-hi les millors obres del present.

Amb l’escriptor Sebastià Alzamora divagàvem fa uns dies, i adequadament protegits del ‘ferragosto’, sobre aquestes qüestions i posàvem exemples de coses que s’han fet i es fan a la nostra illa i que, malgrat la seva vàlua i el seu potencial, no deixen empremta. Passen coses d’una considerable significació cultural, però no tenim una societat –ni tan sols una ‘intel·ligèntsia’ suficient– capacitada per amarar-se’n i per incorporar-les a la vida de la comunitat o d’uns certs grups que se suposen afectats directament per aquestes accions.

Avançar-se al seu temps és exposar-se a ser un epígon del futur, ens recorda, punyent i bondadós, tendre i cínic, el nostre Joan Fuster. Però aquí no s’avança ningú al seu temps. Aquí succeeix que, probablement, el nostre és un país fora del temps. I dur-lo al nostre no serà fàcil –ni es preveu que el transport es produeixi per ara.

stats