El primer indici de la gravetat del problema es va fer visible a Eivissa l’any passat: no hi havia habitatges per als treballadors que feien temporada a les Pitiüses. Es manifestava així allò que pocs volgueren reconèixer com una contradicció del sistema –herr Karl ja havia dit que el capitalisme duia incorporat el verí amb el qual se suïcidaria. La mancança d’habitatge s’ha estès arreu de les nostres illes; i ara és el Govern regional qui haurà de fer front al problema. La iniciativa de Podem sobre la Llei de l’habitatge crearà aquí un laboratori social que no deu existir a gaire llocs del món: es tractaria de resoldre materialment allò que fins ara havia estat un dret constitucional d’aquests que es mantenen entre els núvols de les més exquisides voluntats angelicals. Els pobres del món convertirien aquest país fragmentat, cruelment premut i tan fràgil, en escenari dels seus somnis: on més se’ls pot garantir un dret real a l’habitatge?
I si tot plegat fos possible els illencs tendríem de què enorgullir-nos. Mirem, però, d’insuflar moviment a aquest escenari ideal: les polítiques socials del Govern garantirien un banc inexhaurible de mà d’obra barata, per a l’allotjament de la qual hauríem de consumir molt més territori del que ara consideram edificable. Perquè tothom tengués feina, s’hauria de permetre la construcció de nous hotels, zones comercials i espais lúdics immensos, potser un altre aeroport a Mallorca i qui sap si a Eivissa.
És això el que vol l’esquerra que governa la nostra regió? El que vol la dreta, ho sabem, com sabem també que no reconeix la legitimitat de gaire traves: si és menester capgirar lleis, es capgiren, i, en general, es creen unes condicions que desemboquen generalment en episodis de corrupció esdevinguts sistèmics.
Què vol l’esquerra? És un gran enigma. La primera manifestació d’aquest enigma té a veure amb el país que pretén: creuen els governants d’esquerra que aquest país encara ha de créixer/degradar-se més? Moltes iniciatives o promeses apunten de cap a aquesta possibilitat: un país congestionat, desolat, enfollit i pobre, on els grans empresaris turístics i de la construcció tendran el poder real. En què hem de notar que l’esquerra és esquerra? O per ventura, simplement, ja no n’hi ha, d’això?
