Algú deu pensar que els papers de Panamà realment contribueixen a fer net, a dotar de transparència l’aire del sistema. Mentre s’escateix si les coses són veritablement així, també podríem fer l’exercici de mirar-ho des d’un altre punt de vista: un malpensat podria dir que el sistema, ofegat localment en diversos escenaris per una barrumbada de casos de corrupció, ha volgut demostrar que funcionen perfectament els mecanismes autoreguladors. Si aquests mecanismes funcionen, la ciutadania –feta de persones i més persones, cadascuna amb la seva individualitat i amb la seva vinculació grupal– pot confiar en el sistema i mantenir-s’hi a pesar de les seves imperfeccions –com les de tota obra humana.

Aquest punt de vista ja ha inundat els espais mediàtics més sovintejats pel comú de la gent. I els seus actors no s’aturen de celebrar-ho, de felicitar-se perquè la nostra societat sigui capaç de purificar-se i deixar enrere tanta ignomínia. A més, si no volem viure en aquest sistema, on aniríem a parar? Existeix el sistema i existeixen les tenebres exteriors, que els socialismes reals intentaren, sense èxit, convertir en un paradís a la Terra. Per tant...

Ara queden alguns assumptes pendents, com són la restitució dels doblers defraudats o el càstig als infractors. El primer preocupa, però sabem que el temps amorteix la virulència d’aquest neguit social. Els papers de Panamà han coincidit en l’espai mediàtic amb l’afer Mario Conde (V capítol), i a la gent se li ha tornat a sofregir la sang en recordar que el famós banquer havia sabut guardar doblers que no eren seus durant tots aquests anys. Però ja feia temps que Mario Conde es passejava pertot, sermonejava la gent des d’una televisió i duia una vida aparentment tranquil·la. Ja no recordàvem que a part o banda, paradís fiscal o tomba de cementiri marí, aquest home hi guardava un bon grapat de milions. I això que eren del banc, però en qualsevol cas ell els tenia on no generaven imposts.

L’onada de paper panameny té, a més, la virtut d’implicar gent d’ubicació ideològica molt variada: un missatge que a mitjan termini pot beneficiar una dreta asfixiada pels vapors de les seves defecacions morals. D’altra banda, tot el que no mata el sistema l’enrobusteix, de manera que... Allò de sempre.