Els 'escratxes' haurien de ser més freqüents i no tan seràfics. Hem de triar bé els 'escratxetables', en primer lloc, per evitar el desprestigi d'una forma tan civilitzada, tan cívica, d'acció social, però, una vegada acomplida aquesta premissa, no s'ha de ser tan pusil·lànime com ho són, normalment, els activistes del ram. L''escratxe' és una de les eines de compensació que tenim els ciutadans cada dia més indefensos, una manera de llimar algunes arestes a l'abús institucionalitzat, permanent, de què és víctima el comú de la gent.
Servidor proposaria aplicar d'ofici l''escratxe' als governants que, en matèria de finançament, retreuen el seu esforç com a palanca per a solucionar misèries. El mot esforç, en les circumstàncies actuals, és sagrat –sagrat de bon de veres, vull dir–, i referir-s'hi en va mereix càstig immediat. Si haguéssim obrat així, no anirien tan galdosos ni optimistes els que s'atribueixen mèrits falsos en relació a la sortida de la crisi. No pot ser que es consenti a Rajoy parlar d'economia en els termes en què ho fa cada dia, com un martell aplicat amb monòtona crueltat al jou de la nostra paciència. Ell i els seus no han fet més que rellançar amb els nostres diners els més forts de la tribu, començant per la banca o per Florentino Pérez (cas Castor) i d'altres personatges amb accés a la llotja del Santiago Bernabeu. Aquí, a les nostres illes, el palau de congressos i l'hotel adjunt seran manejats per mans privades, a costa de l'esforç de la ciutadania.
En diríeu corrupció? No, si admetem, amb el ministre José Manuel Soria, que la corrupció és un gol en porteria pròpia. Però aquí sabem que no és així: els gols, ens els fan a la nostra butxaca, i sempre xuten els mateixos –sense aturall, sense vergonya.
