Seria temerari relacionar la desaparició del cavall anomenat Estel i la de mossèn Plàcid, més enllà dels capricis de l’atzar. Els antecedents haurien pogut moure a engany. No sabem quan havien començat les coses, ja que aquesta és una part de la confessió que no ens ha estat revelada. Però sí que sabem que havia estat una tarda d’estiu.
N’Eulàlia no havia aconseguit aclucar els ulls; i la calor, en lloc d’aplacar ardors que ella mateixa qualificava de libidinosos en haver de fer-hi esment al confessionari, encara els atiava més. En sentia la cremor a les entranyes i, passats els esforços de contenció manats per la seva consciència religiosa, el sentiment de transgressió encenia nous focs a una ànima que esdevenia titella del Dimoni. Les més baixes passions l’arrossegaven per uns àmbits que no podien qualificar-se de pecaminosos, perquè aquest adjectiu era d’una insuficiència escandalosa.
El concepte de pecat havia esdevingut assequible. Assaciar el desig a la penombra, en solitud, com feia des de joveneta quan la passió vinclava la virtut, entrava en les previsions d’una vida de pecat, redimida intermitentment per la confessió i la penitència. Però es produí una mutació moral a la seva ànima aquell horabaixa d’estiu, quan, de la cambra de la casa de camp, una quimera ignominiosa la menà a la païssa: necessitava veure, acaronar, n’Estel, el cavall de llavor que més havia estimat el seu marit i per culpa del qual havia mort. Li brollava la suor per tots els porus quan confessà l’inconfessable i sentí com, darrera la finestreta del confessionari, s’agitava el silenci del mossèn, que no havia concebut mai haver d’absoldre ningú d’un pecat de zoofília.
Alguns dies més tard, n’Eulàlia, desvetllada sota el cel estelat, va sentir un gemec de silvestre plaer de n’Estel que no li era estrany; i, després, renou de passes prop de la païssa. Cregué veure la figura de mossèn Plàcid allunyant-se furtivament, emparat en la fosca compacta del caminal de xiprers. Aquests moviments es repetiren altres nits. N’Eulàlia ho vivia amb perplexitat, però sense necessitat de jutjar el sacerdot. La seva comprensió es manifestà més clarament en no denunciar la desaparició del cavall, que coincidí amb la de mossèn Plàcid. De cap dels dos no n’ha sabut res més.
