S’entén que alguns mitjans de comunicació amb interessos coincidents amb el PP; s’entén que els líders del PP i que els caps visibles de diferents organitzacions contràries a l’independentisme hagin llegit la victòria independentista a Catalunya com una adulteració del que hauria d’haver passat. El president espanyol Rajoy i el president del PP a Catalunya, Xavier Garcia Albiol, potser són les dues veus que amb major claredat han expressat aquest sentiment de contrarietat històrica nascut ja abans de completar-se el recompte. I sí, s’entén, o almenys servidor ho entenc, perquè l’he experimentat tantes vegades que ja n’he perdut el compte.
Tinc un record especialment agre arran de les autonòmiques de 2003, que donaren la presidència a Jaume Matas. Poc temps abans els ciutadans de bona voluntat d’arreu del món, també a les nostres illes, s’havien manifestat en riada per mostrar el seu rebuig a la guerra contra l’Iraq –de la qual provenen bestialitats com Estat Islàmic. Hem viscut la corrupció com a mal crònic del país i, no obstant això, hem continuat lliurant el poder a molts corruptes (a ajuntaments, als consells, al govern autonòmic). Quan la realitat es manifesta sarcàsticament contra el sentit de la decència, és que la corrupció ha desbordat els murs dels beneficiaris tradicionals i s’ha escampat arreu de la societat: aleshores et pots arribar a sentir insultat i atonyinat per aquestes urnes; i potser tinguis ganes de sortir al carrer i proclamar la teva ràbia a totes les persones que han desnaturalitzat el contingut de la democràcia. I si no ho fas és perquè, al cap i a la fi, tens un compromís, precisament, amb la democràcia.
Ho han fet, però, els Rajoy i Garcia Albiol, altres líders del PP, editorialistes de mitjans de comunicació de pes: i han renyat sense vergonya els votants dels partits independentistes –després de sotmetre’ls durant una tòrrida campanya a amenaces obertes i a sibil·lines insinuacions de castració política. L’espectacle del president espanyol Rajoy ha estat una fira d’esperit antidemocràtic, amb mostres d’autoritarisme maldestre, de perversitat ineficient. Ara veurem avui per on li pega el monarca.
I atenció al futur: res tan perillós com aquell qui, en possessió de totes les forces, s’ha vist vençut i humiliat.
