EscriptorA la fi la realitat –una mostra de realitat– s’ha obert pas entre normes i recomanacions, crides a l’optimisme, vencerem, entre tots ho farem tot, la pandèmia fa aflorar el millor de nosaltres, etc. I la realitat, com és preceptiu en aquest món cada dia més uniformat, és que s’eixampla, s’aprofundeix i s’enverina la bretxa entre pobres i rics. I, si observam el món i n’obviam les fronteres, aquesta realitat s’hi mostra encara més implacable: fins al punt que ens ha obligat a reconèixer-nos i a assumir-nos com un estat amb una economia que no té manxa per mantenir en peu unes vides que alguns estats de l’entorn poden salvar.
Aquesta realitat prenia formes aberrants en la imaginació de les persones més atentes, però no arribava als dominis d’una immensa majoria. Feia falta que algú ho digués sense embuts. Per sort, va ser el doctor Josep Maria Argimon, director de l’Institut català de la Salut: és discret, civilitzat, allunyat de grandiloqüències i enemic de trifulgues. Si el país estigués en condicions de subvencionar els serveis, hi hauria menys persones als hospitals i també menys morts. A partir d’aquí, la sinistra equació es va reproduir per tots els mitjans arreu de l’Estat. Ara sabem que si fóssim més rics tindríem més possibilitats de servar la nostra salut i la nostra vida. Perquè ho entenguem millor, se’ns ha posat l’exemple d’Alemanya. Més diners, menys morts (és un exemple vàlid a mitges, perquè la disciplina també juga un paper important en aquests terribles afers: els alemanys la duen de sèrie, aquí som més esburbadots).
Idò bé, ara ja ho sabem. La reacció d’un poble civilitzat davant l’exposició d’aquest sistema de vasos comunicants de salut i economia hauria estat intensificar la protecció pròpia i aliena. Però no és així. Basta que l’Administració pública suavitzi mínimament les normes perquè els indicadors ens siguin més hostils. I encara hi ha gremis o ciutadans que clamen pels seus interessos estrictes. I governants que no poden suportar la pressió i fan concessions amb clara consciència de la possibilitat d’empitjorament de la situació. En la pesca de l’arengada als països escandinaus, ocorre alguna vegada de la cobdícia del patró maniobra per omplir la xarxa en excés: aleshores pot passar que la força de les arrengades, estirant per avall, creï serioses dificultats a la barca i als pescadors. Hi ha hagut morts.
