El pas de Rajoy pels tribunals no haurà reforçat la confiança de la ciutadania en la Justícia, ja molt atupada –la confiança, s’ha d’entendre– per un conjunt d’afers que, amb la mort de Blesa en un escenari de caça major, ha assolit l’aspecte que li correspon. Que un president de govern pugui exhibir una amnèsia tan primmiradament selectiva davant un jutge, sense veure’s degudament empès a respondre sobre la compatibilitat de l’amnèsia amb el govern d’un estat com Espanya, és tota una exhibició circense de la semàntica més rústega. I, a més, si aquest president de govern ha figurat durant decennis al comandament d’un partit tan gros com el PP, pot oblidar/ignorar tantes coses fonamentals per al funcionament d’aquest partit?
Les preguntes que s’ha fet aquests dies la gent no cabrien dins cap caixa B. No sabem com jutjarà el futur aquesta etapa de Rajoy, continuació de l’etapa Aznar en el contingut, encara que amb les formes més desdibuixades. Però cal suposar que ja s’està estudiant el deteriorament causat per aquest període en la percepció popular del funcionament de la Justícia. Desenes de nomenaments i renúncies forçades, jutges allunyats de la judicatura en condicions discutibles, dotzenes de casos, de sobreseïments, de sentències inexplicables: el principal problema que té la societat respecte de la Justícia és que no entén bona part de les seves actuacions. Per recuperar la confiança de la gent, és imprescindible fer-se entenedor. La Justícia s’ha de fer entenedora a la ciutadania. Altrament, el divorci actual acabarà consolidant-se en un punt de no retorn. Ens podem preguntar si la Justícia ja és el plat de porcellana trencat, de Scott Fitzgerald: es podrà reparar, però ja no se’l farà lluir a les celebracions, i el seu paper tindrà el marc reduït de la cuina. En tot cas, un poble que no creu en la Justícia és un poble desarmat i indefens, ja que ha perdut la darrera oportunitat de baixar d’un tren amb rumb a la barbàrie.
El maneig de la Justícia per part d’un partit polític pot beneficiar el partit, però no la Justícia ni la societat. Aquest benefici sectari es preveu de llarga durada, cuirassat contra tota forma d’obsolescència, perquè s’ha assentat en els pilars de la postveritat, l’escullera on moren els darrers ideals –amb perdó.
