Posar Palma d’exemple en matèria turística pot causar sorpresa i estupor. Però si les raons d’aquesta felicitació són els intents de reduir la proliferació de places turístiques, l’estupor es transforma en alleujament: més o menys aquest devia ser el procés del lector que passava dels titulars a l’entrevista que feia Josep Genovard a Roberto Ferucci aquests dies. Finalment en alguna cosa som un exemple, després de ser-ho, fa molts d’anys, pel contrari. Quan el turisme ja s’havia desbocat, encara continuàrem sent els millors perquè cada dia teníem més gent. Roberto Ferrucci ara ens dona l’enhorabona perquè miram de contenir les salvatges envestides de l’estadística i de la realitat a peu de carrer.
De tota manera, encara ens falta molt de camí i molta desgràcia perquè prenguem consciència de la necessitat d’un replantejament global, amb uns objectius finals de disminució dràstica de l’afluència turística. Haurem de perdre la por als números i a l’enderrocament d’una part significativa dels edificis hotelers i turístics en general per fer ressuscitar de les runes una nova terra. Mallorca hauria d’iniciar el camí per arribar a ser algun dia allò que pogué ser i que el vertigen i la golafreria varen afollar.
En dir “allò que pogué ser” volem esbossar l’ideal d’un petit país enmig del mar, una illa beneïda per la bellesa, pel clima i fins i tot per la seva història, i finalment capacitada per oferir al món una experiència viatgera única. La gent que ara esmerça tants d’esforços a extreure de l’illa els recursos que ja no té, a continuar la desolació del paisatge, a saturar la vida en general en aquest petit país contaminat, hauria de ser capaç d’entrar en el somni del primer que va pensar el futur com un espai on el turisme seria el pont cap a la modernitat, el progrés, la cultura: Miquel dels Sants Oliver assenyalà a la seva manera la via més civilitzada de cap a un país que ja no sabem somiar.
En lloc de lamentar la petita baixada de turistes, per què no celebram la disminució de l’abús a què sotmetem la terra? Per què no es dissenyen les campanyes amb objectius que no impliquin la recuperació de l’estadística, sinó la seva depuració?
Per què, en lloc de comptar el que hem guanyat, no ens decidim d’una vegada a apamar el que hem perdut?
