La dita societat de la informació, que en tants d'aspectes allunya informació de coneixement, fa que les veritats i les mentides arribin simultàniament a tot el planeta a la velocitat de la llum (i de la fosca): projecta, per tant, una imatge d'agilitat inèdita, que hauria d'activar una acomodació igualment àgil a les noves realitats i als seus significats. Però no succeeix sempre així. Sembla, a més, que, com més informats estam, més manipulables ens hem tornat.
Un exemple clamorós és la divulgació i posterior recepció de les estadístiques de tot quant afecta l'atur. La premsa mercenària celebra cada nova data com a auguri d'un futur esplendorós: si la dada és negativa, s'ha d'entendre en un context més ampli. Si és numèricament positiva, es fa tocar n'Eloi. Però aquesta utilització enganyosa de les xifres s'ha contagiat a sectors de premsa més, diguem-ne, independent –diguem-ne–, i, així, una qüestió tan de vida i/o mort com la feina i l'atur és vista des del cristall de les xifres.
Però aquestes xifres han perdut la significació de quinze anys enrere, perquè ha canviat de manera dràstica la naturalesa d'allò que compten. Comptar les persones que tenen alguna feina i inserir-les al capítol de les que han sortit de l'atur és una aberració. Una maldat. Comptar les persones que viuen en la pobresa i les que en surten gràcies al treball estable: aquesta seria la forma de restituir a les estadístiques el seu antic contingut.
La permanència en els vells esquemes, que donaven per descomptat que tenir feina era no estar en situació de pobresa, manifesta la incapacitat de digerir l'allau d'informació que vertiginosament ens sacseja. O, dit d'una altra manera, se'ns han rovellat els instruments per transformar la informació en coneixement.
