OPINIÓ

Per a què serveixen els imposts?

Primer, tímidament, i ara ja de la forma més descarada: se’ns ve a dir cada dia que no pagam imposts. Aquest “primer” potser és massa imprecís, com ho és “un temps” o “altre temps”. Però, en tot cas, fa part de la història de la democràcia espanyola postfranquista. Quan la consciència ciutadana ens va manar pagar els nostres imposts, teníem la sensació de posar-los en mans de governants més o menys preparats per distribuir-los raonablement. Més endavant començàrem a sentir que, per a determinades actuacions de les administracions públiques, era menester la col·laboració de l’empresa privada –en un país d’escassa tradició de mecenatge. I després, les preguntes sobre el futur de les pensions ja partien del fet que procedien d’una caixa a part.

La tendència ha crescut fins a envair la vida econòmica pràcticament al complet. Cada dia més projectes impulsats des de les administracions públiques, siguin per atendre necessitats bàsiques o per dissimular la desertització cultural del país, han de comptar amb finançament total o parcial de l’empresa privada, a canvi de concessions o vés a saber de què. En cada situació sorgeix la mateixa pregunta: i això qui ho paga?

En el deliri d’aquest ultraliberalisme, la secretària d’Estat d’Educació, etc., Mercedes Gomendio, assenyala que “el problema és que l’educació no és de franc”, i la pregunta és “qui la paga, com i quan”: així, com si la pobra dona hagués topat amb una insuperable pregunta d’ordre metafísic.

Però el meu veïnat i servidor estam en condicions de respondre-li: La pagam els contribuents, a través dels nostres imposts, al llarg de tot l’any i amb una bestreta grossa devers maig o juny. Satisfeta la seva curiositat, senyora Gomendio? Per a això serveixen els imposts, senyora. Ara ja ho sap.