CORRENTIA
Opinió 23/03/2019

De rebaixes democràtiques

Guillem Frontera
2 min

Els mandataris de la nova dreta llatinoamericana s’han reunit a Xile per afirmar-se com a grup i invalidar la iniciativa chavista de crear una espècie d’Unió Europea en aquells territoris. Ignor d’on treuen els periodistes i/o els comentaristes que aquesta dreta és nova, però hi insisteixen molt. Deu ser que el passat de la dreta són Pinochet, els militars argentins, Alfredo Stroessner i altres assassins de masses, i que no els convé reconèixer-los explícitament com els seus avantpassats. Són injusts en aquesta ocultació dels seus progenitors, ja que ells hagueren de governar en temps en què la democràcia formal no era un tràmit bo de superar i que, a més, no constituïa condició ‘sine qua non’ a ulls de Washington. Els EUA havien assumit la necessitat d’un pati del darrere i no s’estaven de proclamar que ells també necessitaven, amb perdó, els seus “fills de puta” (Somoza com a exemple).

Ara la democràcia formal és molt fàcilment homologable, perquè els poderosos del món sencer han contribuït a rebaixar-ne els continguts, fins al punt que el feixisme s’hi torna a emparar i la invoca per criminalitzar la misèria i definir la pobresa com una tara moral. Deu ser per això, en fi, que aquesta dreta es fa dir nova, perquè du marcat a l’esquena el segell de democràtica, com si la vida real fos una carnavalada sinistra. I si és la dreta llatinoamericana, no ha de fer més que tenir una mica de paciència: sense moure’s d’on és, ben aviat es trobarà al nivell de la dreta “occidental” –la nostra, sense anar més lluny.

A vostè i a un servidor ens fa riure (metàfora) aquesta argúcia, però no podem perdre de vista que és acceptada generalment com a expressió de veracitat. El Brasil és un país democràtic amb Bolsonaro , de la mateixa manera que Hongria ho és amb Viktor Orban i Polònia amb Jaroslaw Kaczynski. Espanya podria continuar sent perfectament democràtica amb Casado/Rivera, i a Andalusia la democràcia canta sevillanes i Vox toca la guitarra.

Però apuntar aquests noms és quasi una frivolitat si els assenyalam com a causa i no com a efecte. Perquè aquestes persones –i algunes de l’esquerra oficial– serien ciutadans anònims si les societats a les quals pertanyen duguessin marcats els principis democràtics al seu ADN –com diuen ara.

stats