Hi ha dies –i mesos, i anys– que la política és com un huracà que no et deixa pensar en res més que salvar les quatre llaunes amb què t’havies construït el xibiu. Passat l’huracà, entre les destrosses apareixen també coses que varen ocórrer mentre el renou i la fúria de la meteorologia no et deixaven atendre res més.
Ens hem de defensar contra la dictadura de la política. Sense abandonar ni un instant la vigilància –perquè ens hi va la nostra pell i el pa dels fills, la salut de la terra i la pervivència del país–, no ens hem de deixar robar el temps d’estimar, de plorar i de riure. Enmig d’aquest Cafarnaüm –que diria Pla– que ens atordeix, emergeix de sobte la mort de Carles Santos, de l’estimadíssim Carles Santos, a Vinaròs, on ell i Lluís Llac –amb Pere Portabella al costat– es donaren la mà perquè la cadena humana per la llengua saltés la frontera administrativa entre Catalunya i el País Valencià l’11 de setembre del 2013. Ell la saltava dia i nit, pujava a Barcelona per aplicar al cinema o als concerts, a les performances, allò que la inspiració havia fet niar a Vinaròs. Anava amunt i avall amb la seva moto, preníeu una copa a les dues i mitja de la matinada i a continuació se n’anava a dormir al seu poble castellonenc. Sempre amb aquella alegria i aquella vitalitat que després desbordava qualsevol previsió que us féssiu de la seva música i la seva actuació.
Ens trobàrem una vegada a València, poc després del desmantellament polític del mur de Berlín, i comprovàrem que els nostres pensaments, la nit d’autos, s’havien girat de cap al nostre comú amic, mort just llavors, Octavi Pellissa, que havia passat anys d’exili a la RDA. “Va triar un mal moment per morir-se, digué Carles Santos, perquè ara seria imprescindible per explicar-ho tot”, una broma a costa de la capacitat de Pellissa de parlar hores i hores, tot esperant la sortida del sol, sobre la situació internacional i el futur del socialisme.
Carles Santos també ha triat un mal moment per morir-se: del que passa aquests dies, aquests mesos, poques visions puc intuir tan clares, tan lluminoses i tan originals –imprevisibles– com la seva. Però, en fi, ell ja feia anys que vivia a una república independent. Ningú no li podia dictar lleis ni normes, ni constitucions ni codis, en aquest país que havia fornit des d’una formació clàssica –fondament arrelada a la història general i a la de la música en particular– fins a ordenar un territori amb una societat lliure: així era la seva música, així era la totalitat del seu art. I per poc que haguessis fet camí amb ell, amb els seus concerts i les seves intervencions, saps que la república de Carles Santos no és una metàfora, és una proposta.
