El sainet espanyol (i Monago)
La política espanyola té més de Muñoz Seca que no de Shakespeare. Facem memòria: Muñoz Seca és l'autor de 'La venganza de don Mendo'. En aquell ambient tan grotesc com miserable, podem imaginar-hi perfectament Mariano Rajoy –més creïble ja a 'Polònia' que no a la Moncloa–, Carlos Floriano, Esperanza Aguirre...
O José Antonio Monago, que ja s'havia fet sentir durant la legislatura, però que ara ha esclatat amb gegantines capacitats interpretatives de sainet. Tots l'heu seguit en la seva carrera de contradiccions, de mitges veritats i mentides senceres. Els seus es varen rompre les mans de tant de fer-li mamballetes arran de la reunió "popular" sobre el bon govern: Uf..., vàrem dir tots. No tenen mesura.
La declaració més sainetesca, enmig de tot, és aquella en la qual es presenta com l'encarnació de la seva terra: "Qui m'ataca a mi ataca Extremadura". Si aquest home no fos carn de sainet, podríem arxivar les seves paraules en la mateixa carpeta on es guarda la proclamació de Lluís XIV: "L'Estat som jo", però aquest rei, amb totes les seves pompes i els capricis, pertany a un altre gènere, el de la tragicomèdia.
Monago serveix d'estendard de la follia ridícula i sinistra en què ha desembocat la política espanyola. Rajoy se'n va a l'altre cap de món a presumir d'haver salvat Espanya –ja ho havia fet abans Aznar; i abans, Franco: es veu que salvar Espanya vol dir matar molts d'espanyols, o planificar la retallada de les seves llibertats, o empènyer gent a la cuneta perquè no dificultin el pas dels banquers. Però, digui el que digui Rajoy, la realitat és la misèria i l'altivesa bufonesca del seu camarada Monago. En fi, que l'aguantin els que el votaren i els comunistes, ja que nosaltres hem d'aguantar el que no és aguantador.
