Bé, està vist que el PP de les Balears no pot eludir el xoc amb la justícia, fins i tot en casos en què no es detecta corrupció en el sentit més corrent de la paraula. Poques setmanes s’escolen sense que alguns populars illencs no treguin el cap pels jutjats, com si la dissensió amb l’administració de justícia fos una peça imprescindible en els seus procediments habituals de govern i d’acció política general. Esclar que entre aquests populars hi ha també els que oficialment s’han donat de baixa de militància i dels quals els jerarques tenen a honor dir que no són del partit -com seria el cas de Bárcenas, per entendre’ns, quan en parla la senyora de Cospedal-. La realitat és que un PP condret alleujaria significativament el funcionament de la justícia, ara tan lenta i feixuga. També hi hauria ajudat substancialment un comportament més acurat de l’antiga Unió Mallorquina, la UM de Maria Antònia Munar. Comparat amb el material que han subministrat aquestes dues formacions a la justícia illenca, la resta de corrupteles són allò que se sol dir la xocolata del lloro -per cert, ¿algú podria explicar-me com es va formar aquesta imatge tropicaloide?
Cada setmana porta la seva ració de fel al PP. Dimarts, el Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears va invalidar l’augment de sou -de fins a un 25%- amb què el president José Ramón Bauzá va beneficiar, el 2011, alguns membres del seu entorn governamental més proper. Els funcionaris en general ja havien estat perjudicats amb reduccions salarials; el país sencer, llevat dels hotelers i la Seu, feia aigües fecals pels quatre costats; l’atur havia esdevingut el cinquè genet de l’Apocalipsi. En política, l’austeritat era invocada religiosament pels governants d’arreu de l’Estat. Etc.
En aquestes circumstàncies, el molt honorable president José Ramón Bauzá va procedir a augmentar sous, en el que segurament va ser el primer gran acte d’ostentació del sentiment d’impunitat derivat de la majoria absoluta. La transformació de la majoria absoluta en majoria absolutista. La supèrbia política com a virus devastador. Tenc el poder d’alçar-me part damunt de la vostra opaca mediocritat i res no em pot ser discutit. Si passau estretors o misèria, alguna cosa deveu haver fet malament. Els meus, no. Els apujaré el sou perquè...
Aquesta és una de les formes més habituals de començar a fer camí de cap al barranc. L’ostentació d’impunitat és el tendó d’Aquil·les dels nou-rics del poder polític. Fixeu-vos en la seva desimboltura bel·licosa i artificial, pròpia de qui se sap molt per davall del càrrec que ocupa. Fixeu-vos en els canvis d’humor causats per aquest mateix corc, en la seva suspicàcia crònica. En veure’ls així, no tindreu dubtes sobre el camí que han pres.
Però val a dir que, en el PP, de vegades Madrid et salva del buit i et fa ministre. O ambaixador a Londres -¿on hauria d’estar a hores d’ara Federico Trillo si en aquest món hi hagués justícia?-. Podria passar que José Ramón Bauzá fos abandonat, pel seu mal exemple, a l’oblit, però no hi ha res que impedeixi als jerarques nacionals mirar de rehabilitar-lo en un túnel ministerial: Aznar va fer Jaume Matas, que acabava de perdre les eleccions, ministre de Medi Ambient, tot i que no va deixar que es veiés en la història del Prestige : el chapapote no li hauria donat bona imatge. Matas va preparar el retorn des del ministeri i des de Doñana; i va entrar saccomani a la província, de tal manera que no sabrem mai què ens ha costat la seva legislatura -just de la feina que ha donat a la justícia-. Ni què ens hauria costat la realització dels seus projectes de llevantina megalomania si hagués pogut governar una altra legislatura.
Allà on anàvem: per segona vegada, el TSJIB ha hagut d’aturar el peus a José Ramón Bauzá per uns fets que una mica de decència i un poc de coneixement ja no haurien permès. La pujada de sou del 2011 només va caure bé als beneficiats. Entre els fellons, hi havia la UGT, que va dur l’assumpte als tribunals. En una primera sentència (març del 2012), el TSJIB va suspendre cautelarment aquell augment, i el molt honorable Bauzá no va saber aprofitar aquesta esplèndida oportunitat de rectificar, sinó que va recórrer la mesura... fins que dimarts va rebre una resposta contundent del mateix tribunal.
Descartada l’ombra d’ètica més lleu, el molt honorable Bauzá també polvoritza qualsevol noció d’estètica quan el seu govern ha anunciat la intenció de recórrer la sentència. L’exemple entona bé amb els comportaments més desacomplexats del PP, amb l’esperit de la insolidaritat i la cobdícia.
