El tros era producte de successives divisions d’un parell de quarterades de terra prima, prop del poble, que s’havia anat compartimentant a cada testament perquè tots els hereus hi poguessin disposar d’una granja petita i variada, amb una soll i un racó de figueres de moro. Al tros que jo havia heretat hi havia una cisterna excavada a la roca, on anava a parar l’aigua recollida per les minses teulades que sobrevivien als anys d’abandó. En jubilar-me i tornar a viure al poble, el tros va esdevenir una distracció benèfica: m’obligava a una caminada discreta cada dia –per arreglar l’aviram i recollir els ous dels nierons. Era l’hora reconfortant del contacte amb realitats delimitades i, per tant, mensurables.
L’home que passava cada dia pel camí a l’hora que jo trullava pel tros –feia potser mig any que havia comparegut, i el seu misteri pesava més que la seva presència física– no m’havia dirigit encara la paraula, ans al contrari: girava la cara cap a l’altra banda i es diluïa en el seu propi silenci. Però aquell dia –jo tenia el poal a la mà– em va escometre per demanar-me una mica d’aigua, tenia set. Li vaig dir que feia anys que no fèiem neta la cisterna i que segurament l’aigua era portadora de tota casta de bacteris malignes, però ell somrigué amb fatigada bonhomia: Estic immunitzat contra tot, en aquest món. L’endemà precisà: Llevat de la tristesa –l’abandó de la seva dona– i la solitud. I no se m’acaba mai la set.
A partir d’aquell dia –va beure del poal i va trobar l’aigua boníssima–, s’aturava cada horabaixa, i així vaig poder resseguir mentalment l’itinerari oprobiós que l’havia menat de Hani i Helezit, a Kosovo, just a la frontera amb Macedònia, fins a la caseta que li deixaven ocupar a fora vila. Adesiara li donava mitja dotzena d’ous, que agraïa amb el seu escàs però substancial vocabulari, i que em pagava amb confidències massa íntimes, com quan em va dir que parlar amb mi l’alliberava de sentir-se “un no res assetjat pel buit”. Em va fer empegueir.
Jo tenia altres deures. Cada parell de mesos havia de passar set o deu dies fora, per la qual cosa li vaig deixar una clau de la barrera. En tornar, ell no va comparèixer, ni l’endemà ni l’altre. Fins que un dia em vaig preguntar per què l’aigua de la cisterna feia aquella pudor.
