EscriptorConformar-se és “acceptar de manera voluntària una cosa o una situació que no és apropiada o no satisfà completament”. Si volem anar tirant, que és com la majoria de persones acaba per acceptar i entendre la vida, aquest verb ens penetra fins al moll dels ossos. En el fet de conformar-se hi influeixen raons ben diverses. Des de la llar on has nascut fins a la manera com vius la religió, passant per la teva alçada o les coneixences que has anat fent, les causes de l’adaptació a les circumstàncies formen la nostra vida. Som capaços d’imaginar el futur com un espai on viure sigui un afer valuós i satisfactori? I fins quan ens dura la voluntat de treballar en aquesta direcció?
No és menester enfilar-se gaire per referenciar dotzenes de situacions ben allunyades dels nostres ideals –o del que en queda. Es pot dir de moltes maneres, però la més entenedora seria: ens hem constituït com una societat miserablement conformista, sense coratge. Per exemple: el més greu no és que ens conformem amb el resultat d’unes eleccions que no satisfà els nostres afanys, sinó que, a força de renúncies, hàgim acceptat unes llistes en què la mediocritat s’imposa de manera aclaparadora.
Més greu encara, la nostra cega assumpció dels fets, que ens porta a la incapacitat de reaccionar per canviar les coses de dalt a baix –des de baix, més ben dit–, ens ha acostat perillosament a un suïcidi social i polític del qual seria especialment costós refer-se –renéixer. El conformisme ha esdevingut una malaltia crònica, i el seu símptoma més revelador és el suport a determinats polítics just perquè uns d’encara pitjors no els acabin de tombar. El nostre ideal acaba manifestant-se en la lluita a favor d’uns personatges que no fa gaire ens eren perfectament odiosos.
En el fons, és humiliant haver de sentir-te confrare temporal de Pedro Sánchez, per exemple, just perquè personatges com Isabel Sánchez Ayuso, Aznar o Pablo Casado –per no parlar d’Alfonso Guerra, Felipe González o altres sants pares del socialisme– usen contra ell les eines més innobles del joc polític. Ell continua desplegant-se tal com és –i no direm ara com és–, però, a pesar de la seva insana qualitat d’home públic, un alè de civisme –pensam sempre que el darrer– ens indueix encara a fer-li una mica de costat –per omissió, sobretot.
