Al’Arabalears.cat, José Luis Guillén es queixava dels polítics: com gairebé tothom. Però és que el senyor Guillén és el president de l’Associació de Promotors Immobiliaris de Balears, i això ja projecta una ombra de raresa en la qüestió, ja que, com és ben sabut, la comunitat balear és governada -per dir-ho així- pel PP. Ara, si us fixeu en un petit/determinant detall, sens dubte ho entendreu millor: es queixava dels polítics, no específicament dels governants. I què els retreia? Una cosa molt seriosa: impedeixen que la construcció creï llocs de treball. Quins són els impediments que fan els polítics culpables? No deroguen lleis que permetin urbanitzar determinades zones de Palma. ¿És que no hi ha pisos buits a la ciutat, pisos sense estrenar, excedents de la sobreproducció de la bombolla? Sí, ens reconeix el president dels Promotors, però en zones que resulten poc atractives per a un cert tipus de gent -els rics ( la precisió és nostra)-. Es podria deduir que no sortim de la crisi per mor d’unes lleis que regulen la construcció i limiten el territori urbanitzable.
Segurament el senyor Guillén té raó. Però no em direu que es pugui deixar de banda la grandiosa paradoxa que les Balears -colònia turística per excel·lència- continuïn ancorades en la crisi en uns anys de bonança turística. El pes del turisme en l’economia illenca és aclaparador, fins al punt que aquesta activitat és considerada un monocultiu. Aleshores, si el gran motor de la nostra economia funciona de meravella, no s’hauria de poder explicar que no hàgim deixat la crisi enrere. Lamentablement, s’explica, s’ha explicat, s’explicarà i no servirà de res: el turisme engreixa rics, però no crea riquesa. I no és culpa dels turistes.
En conseqüència, el senyor Guillén ens pot presentar la construcció en terrenys ara vedats com la gran esperança per sortir de la crisi. El motor real seria, doncs, no el turisme, sinó la construcció. Com que el turisme genera molta feina de poca qualitat i en una quantitat que no ataca seriosament les xifres de l’atur, la filosofia econòmica dels Promotors és ben segur que permeabilitzarà el teixit social, que acabarà pressionant els governants perquè aixequin vedes, o la gran veda. En temps de crisi és quan proliferen els projectes grossos de destrucció de territori, des de ports esportius de desproporcions dubainianes fins a àrees comercials presentades com a espais culturals -s’hi podran vendre cedés-. Tots aquests projectes crearien llocs de treball, i fins i tot se’ns arriba a dir quants, exactament, decimals inclosos. Com és ben natural i profundament immoral, no seran tants llocs de treball; ni se’ns diu si seran temporals o indefinits; ni de quina qualitat/salari. Però l’atur crea unes necessitats immediates, qui depèn d’un jornal que no cobra pot considerar que el futur són quinze dies.
Aleshores, els governants, què han de fer? Deixar que promotors i constructors converteixin el nostre petit país insular en un experiment d’urbanització sense solució de continuïtat, mitjançant la construcció non stop. Sembla que aquest seria el desideràtum de molts. Potser arribaria un moment en què els rics serien els primers d’abandonar l’illa perquè s’hi sentirien angoixats, mancats d’oxigen, de silenci. Però els constructors i els promotors, òbviament, ja haurien abandonat el sòl illenc per anar-se’n qui sap on, potser a la costa albanesa.
La construcció, com ens la presenta el president dels Promotors, seria, doncs, una activitat sostenible perquè el territori no s’acabaria mai. El destí de l’illa seria l’enterrament sota capes i més capes d’edificis per a rics i per als pobres que haurien vingut per construir els habitatges dels rics. S’haurien hagut d’ampliar indefinidament els ports i els aeroports, fer més autopistes, més vies de cintura, més zones comercials i d’esbarjo -culturals-. I, quan no quedés més territori disponible, fer-ne emergir del fons del mar i colonitzar-lo amb ferro i formigó. És clar, aquesta visió del territori no s’aguanta ni als deserts d’Austràlia: i molt menys en una petita illa mediterrània que s’ha triada a ella mateixa com a escenari atractiu - locus amoenus - per a l’activitat turística de qualitat -per més que la qualitat estigui tan en entredit o ja clarament descartada en mantes zones.
En fi, comença l’etapa final del Gran Desbarat. ¿Algú recordarà que no tothom hi estava d’acord, que n’hi havia que eren partidaris de plantejar-se el decreixement demogràfic de l’illa, i d’ensenyar a les escoles que una illa no és un tros de continent a la deriva?
