Misc 30/08/2014

La veritat és la xinxa

i
Guillem Frontera
3 min

És mala d’explicar la indiferència amb què s’ha rebut i oblidat una notícia de rellevància principal, per la seva capacitat d’interferència directa en les nostres vides i pel seu valor com a indicador de l’estat general de les coses. Aquest estiu se’ns ha dit que la xinxa es tornava a establir entre nosaltres: el fet, per als que el saben interpretar, és l’anunci d’un malson.

Fa devers mig segle que aquest enviat del Dimoni fou vençut als territoris de l’Estat. El seu darrer reducte foren les casernes, i sobre la seva presència allà hi havia relats esfereïdors. Vaig començar la mili el 1967 i un capità m’informà que la meva quinta era la primera que s’allotjaria en barracons sense xinxes, després de segles de lluita inconstant contra aquest insecte maligne. Aterrits per la perspectiva de ser-ne víctimes, els reclutes d’aquella tongada celebràrem el nou estat de coses, sense encara apreciar-ne el significat. Les casernes sense xinxes confirmaven que la misèria generalitzada havia cedit terreny i que el concepte d’higiene i el de confort començaven a avenir-se. La desaparició de la xinxa i la implantació de l’excusat de sifó obrien el camí de cap a una modernitat d’imprevisible creixement.

Els llibres de Pérez Galdós i fins els de Baroja són plens d’hostals i pensionetes amb els matalassos estibats de xinxes. La postguerra espanyola suposà un gran pas enrere en el benestar de les persones, i aquest fet també tingué la seva expressió en la proliferació de l’insecte. D’aquests odiosos animalons, cal saber-ne que inverteixen la seva embrutida i pràctica intel·ligència en el disseny de sofisticades estratègies de permanència al planeta Terra. No cal infravalorar-les, aquestes estratègies. Quan a les casernes, per exemple, es començaren a tractar els matalassos amb pólvores de química letal, les xinxes aprengueren a enfilar-se al sòtil i deixar-se caure damunt dels cossos d’aquells als quals volien xuclar la sang.

En aquest oiós modus vivendi, la xinxa és comparable a la temible paparra, que, a manca d’una tan sofisticada capacitat de supervivència sota teulada, ha elegit establir-se en extensions inabastables. (Qui les pateixi, i si el territori i el seu ús ho permeten, sàpiga que les gallines quiques les mantenen a retxa amb un èxit superior.)

Ja creia, doncs, que no em toparia amb la xinxa en el camí de la vida quan aquest camí passà per Tizi Ouzou, capital de la Gran Cabília, el 1972, en un viatge molt desorganitzat. Era un dissabte a la nit, i només vaig trobar hostatge a l’hotel Orientale, efusivament recomanat per una autoritat local. D’altra banda, l’establiment no presentava un aspecte d’abandó, però les aparences, en aquest cas, m’enganyaren dolorosament. Basti dir que, a mitja nit, vaig haver d’abandonar precipitadament l’hotel en cerca d’un hospital, on un metge m’informà que havia estat atacat per un exèrcit de punaises. Una ràpida consulta al diccionari de butxaca m’immergí en gran desconsol i descoratjament. El metge va interpretar malament la meva reacció i em va tirar en cara que ell, d’estudiant a Madrid, també havia patit l’atac de xinxes. Aviat vaig haver aclarit que jo no en feia una qüestió de patriotismes enfrontats; i signàrem la pau. Em varen haver d’hospitalitzar. Des d’aleshores, he descartat qualsevol expectativa de viatge que impliqués la possibilitat de ser víctima d’aquests vampirs fastigosos, condició que, afegida a la de tenir a menys de mitja hora on et puguin operar d’apendicitis amb unes garanties mínimes, crea un marc raonable per a les eixides de casa.

Torna, doncs, la xinxa, i no ens hauria d’estranyar tant com ens humilia. L’insecte és una mena d’àngel anunciador de males noves, de dies terribles. La semàntica -a què diem ara un lloc de treball, per exemple?- i els grans números indiquen que als poderosos els comença a anar millor, però la macroeconomia és com les històries d’amor, que, en opinió de John Le Carré, s’esdevenen als núvols. A la Terra, la pobresa s’ha apropiat de la situació general; i quasi sempre és el prefaci de la misèria, que continua nodrint-se de vides trencades i té molt per on créixer.

Els grans números i la semàntica més pèrfida no aturen aquest flux de persones vers la pobresa sense sortides -ni que sigui trobant allò que les estadístiques defineixen com un lloc de treball-. La realitat ens la conta la xinxa, i la xinxa ens diu que el conjunt de la societat és en plena reculada cap a un passat d’indigència i de tristesa infinita.

stats