CORRENTIA

Qui vol saber res d’Aznar?

GUILLEM FRONTERA
GUILLEM FRONTERA

Qui va tenir l’ocurrència de citar Aznar a la Comissió d’investigació per la caixa B del Partit Popular s’hauria de replantejar la seva permanència a la política. Què en pensava treure, d’aquesta compareixença, i què n’ha tret? No sabria contestar la primera pregunta, tot i que se suposa que pretenia deixar en evidència el president de la FAES i obrir en canal el passat del PP per extreure’n i les vergonyes i exposar-les a l’escarni públic. Estam, per tant, davant d’un cas d’ingenuïtat o d’insuficiència, i no em veig en cor de dir què em pareix més negatiu en política.

Perquè pretendre que l’home que encara defensa la seva actuació quan va fer d’escolanet de Bush i Blair en la guerra contra l’Iraq, que, naturalment, no ha demanat perdó i que no reconeix el seu engany en assegurar al Congrés que Saddam Hussein tenia desplegades pel territori armes de destrucció massiva, quan els seus patrons ja han reconegut l’“error” i han demanat perdó als seus conciutadans; pretendre que aquest home reconegui l’existència d’una caixa B acreditada per la Justícia –i no la belga, sinó l’espanyola– i demani perdó constitueix una demostració d’ineptitud política sense parangó.

L’únic que es va aconseguir va ser un espectacle repel·lent: que un exmandatari d’insolència oiosa, que menysprea tot allò que no ha sortit de la seva iniciativa, tengués minuts de televisió per provocar-nos arcades. I, és clar, protegit pels del PP, amb Pablo Casado al capdavant, que havia treballat amb Aznar a la FAES i que cada dia se’n mostra més bon deixeble: l’altivesa i la insolència ja són els trets més característics del seu tarannà.

Els ciutadans no tenim per què suportar que algú doni peu als mitjans perquè introdueixin al nostre cap imatges tan pertorbadores com la d’Aznar menyspreant amb patètica prepotència uns representants de la ciutadania. De vegades ens pot costar treure’ns aquestes imatges del cap, i són molt mala companyia, estronquen qualsevol empenta que se’ns pugui donar per ser una mica optimistes.

Anaïs Nin deia, arran de la derrota de Nixon pel Watergate, que s’havia de trobar la fórmula per estar vigilants però sense allotjar monstres al cap. Aquesta sana pretensió l’haurien de compartir tots els polítics, perquè els ciutadans ens mereixem, crec, un respecte.