ECONOMIA

Elogi de l'economia

La caiguda de la borsa xinesa aquest estiu ha tornat a qüestionar la solidesa de l’economia mundial. El catedràtic d’economia de la UPF Guillem López i Casasnovas ho analitza per al ‘Rar’

Que fàcil que resulta criticar l’economia i que necessària és la seva comprensió per encertar les mesures que més poden millorar el benestar de la gent. Faig aquesta constatació mentre observo la imatge pausada que penja al meu despatx: un Pompeu Fabra de peus grossos (tocant a terra) i petita estatura (humil) i fumant pipa (mirant les coses de manera assossegada). El protagonista d’aquest 'Rar' també dóna nom a la universitat des de la qual treballo i intento la millor comprensió del coneixement econòmic per ensenyar-la als meus alumnes.

L’agost passat es va produir el que va passar a ser batejat com un 'dilluns negre'. Se’n va dir així a causa del pànic que va provocar entre els responsables de la política –suposadament al servei del benestar de la gent– l’enfonsament borsari de bona part del món. La incertesa sobre el que calia fer va provocar que molts miressin cap als analistes econòmics. Economistes sovint maleïts a causa de la crisi (com si haguéssim de culpar els metges de les epidèmies) van ser sol·licitats pels mitjans, que volien conèixer la seva guia i opinió per interpretar qüestions tan complexes com les que s’albiraven amb el terrabastall que amenaçava les nostres economies. Tot plegat amb la por al cos d’una nova crisi quan encara no havíem pràcticament sortit de l’antiga. Remarquem la complexitat de l’anàlisi que la situació xinesa requereix a causa de les interaccions de la política i l’economia, i les interrelacions dels mercats mundials (de primeres matèries, capitals, mercaderies, accions) i decidim no posar-hi números que, sent tan elevats, ja que sorgeixen d’un gairebé continent com és el xinès, perden significació en aquest article.

Cau de sobte la borsa de Xangai, amb retirada massiva d’inversors que es malfien del que els pot venir a sobre. S’evaporen els valors que tenien unes empreses que fins llavors no havien deixat de créixer. Una interpretació suau és la del 'reajustament' (no es pot créixer per sempre). Altres constaten, però, que els 'fonamentals', que es diu ara, l’economia real, estava assenyalant que el motor s’alentia. Alentir és enfonsar, en una economia emergent. I quedaven qüestionades les dades d’un govern que negava primer i improvisava mesures després. La malfiança va fer que es busquessin indicadors físics, de més difícil manipulació. L’economia va xocar amb la política: quan la democràcia falla, les institucions no són sòlides, qualsevol sospita pot animar estampides sense que objectivament ningú les pugui parar. Si els presagis eren certs, volia dir que baixarien les exportacions de tots els països subministradors que tenen la Xina com el seu principal client: des d’Austràlia, alguns països de l’Àfrica, els emergents del centre i sud d’Amèrica i del veïnat asiàtic, fins a la gran Alemanya entre els europeus. Baixaria la seva demanda de mercaderies 'fashion' i d’ʼinputs' importats (del coure al petroli) i reverberaria en la deflació d’una banda i la pèrdua d’ingressos de països que viuen d’aquelles vendes de l’altra. Això també posava en perill els superàvits tradicionals de les balances de capital xineses que estaven alimentant les inversions en infraestructures xineses tant a l’Àfrica com tradicionalment a Amèrica o al Vell Continent, tant en grans edificis, zones portuàries, logístiques o clubs de futbol.

Frenar la caiguda borsària, compensar-la amb diner fresc de les elevades reserves de què disposa el govern era una possibilitat. Posar diners perquè la màquina no pari: tant del crèdit (manipulant les reserves bancàries exigibles) com de la demanda que mantingui els preus i, ja fet això, manipulant el tipus d’interès a la baixa, injectant diner líquid o amb consum i inversió pública aplicant superàvits fiscals que fins llavors el govern havia preferit traslladar a fora per evitar que el consum intern generés pressions inflacionistes.

Altres interpretacions veien en les mesures una implícita guerra de divises per provocar una baixada de la moneda xinesa i incrementar les seves exportacions, i així compensar la baixada del seu consum intern. I en guerra de divises, tothom ha d’estar atent: les exportacions d’un són les importacions d’un altre país i existeix força deute calculat en dòlars que la revalorització podia malmetre. I s’esperava que es fes tot això des del múscul d’un govern que no ha de donar gaires explicacions de què fa ni per què ho fa, la qual cosa resta predictibilitat (que implica inestabilitat) als mercats. Algun economista notable ha dit que el govern no té ni idea del que cal fer ni sap el que fa. Però el cert és que amb la referència de la bona entesa amb què funcionen les economies de moment ha tornat la calma. I és que de l’encert de les anàlisis econòmiques que acompanyin aquelles mesures més polítiques (preses en democràcia) en continua depenent la sortida de la pobresa de bona part de la població mundial.