14/01/2017

Un nou finançament autonòmic?

3 min

No sé si hi haurà nou pacte de finançament amb presència i acord de la part catalana. Però tinc clar que els mínims acceptables passen per fer un veritable pacte federal. Foedus en llatí vol dir precisament pacte. Aquest requereix una assignació clara dels recursos, de manera que tots o part dels impostos que paguen els ciutadans en la seva comunitat s’assignin a les institucions que sobre aquest territori els representen. Així, el sistema s’allunyaria de la lògica actual de les transferències, resultat d’un govern central que, amb exclusivitat, té sobirania sobre els tributs dels ciutadans de totes les jurisdiccions i que estima com creu convenient les necessitats respectives de les autonomies. De manera que, en termes substantius, acaba determinant així la despesa de cada territori.

Aquesta darrera i vigent aproximació al finançament té poc de federal. Reparteix els recursos no en funció de la capacitat fiscal de cada comunitat, sinó que ho fa en funció de les necessitats que l’Estat estima per a cada comunitat. No comparteix sobirania i domina els fòrums de discussió. Fiscalment no permet que hi hagi catalans, sinó espanyols que viuen a Catalunya. Rajoy dixit.

Quedarien a mig camí de les dues posicions extremes els casos en els quals es podria limitar el joc de les anteriors decisions a través de 1) blindar l’ordinalitat (una mena de clàusula terra que protegeix contra la discrecionalitat del govern espanyol en el maneig dels fons que pugui decidir instrumentar) o 2) limitar-ne l’anivellament horitzontal a partir d’una regla subsidiària que consistiria a entregar al fons comú la diferència entre la recaptació fiscal de la renda d’aquell territori o jurisdicció i el pes relatiu del seu PIB.

Aquesta regla resultaria de la suma de la solidaritat personal, aprovada en llei comuna en el conjunt de l’Estat, tenint en compte la progressivitat fiscal a l’escala tributària en l’IRPF. La via proposada basada en la capacitat fiscal superaria així la de l’estimació de necessitats, fins avui exercida pel govern central i articulada de manera molt fosca amb l’existència de múltiples trampes de finançament.

Contràriament, tornar a acceptar aquesta última via només deixaria marges molt estrets de millora a l’IVA, a l’efecte del cost de la vida i a les competències no homogènies, com ara les presons.

Per millorar en les transferències de l’IVA, s’hauria de lligar el consum total, i no només el de residents, a les necessitats de despesa superiors del territori. També s’hauria de tenir en compte la inclusió de l’efecte preu relatiu, per allò que un euro no compra el mateix als diferents llocs de la geografia, i els ajustaments s’han de fer en termes reals. Finalment s’han de treure les competències no homogènies, com ara les presons, del conjunt, per finançar-les més correctament, a banda.

Considero força problemàtic acceptar l’aproximació de l’estimació de necessitats com a via de reforma del model, i més si es vincula a la part bàsica del finançament, és a dir, a les anomenades necessitats de despesa fonamentals de l’estat de benestar. Primer, perquè si ha de ser limitada haurà de ser bàsica, més en el sentit de despesa mínima que no de mitjana; segon, les partides que ha d’incloure aquesta despesa de benestar són sempre molt discutibles, i tercer, no deixa clara la seva evolució dinàmica, és a dir, l’abast que se li vulgui donar a la solidaritat en el temps.

Això faria que aquesta aproximació no portés enlloc per la polèmica que suscitaria a criteri de cada comunitat cadascun d’aquells extrems, amb la dificultat d’explicar el finançament d’alguna cosa que no fos el 100% d’un paquet omnicomprensiu de despesa social. I, per tant, ens quedaríem on som. El Govern té avui un altre objectiu. I la incomprensió del govern central respecte del canvi necessari de finançament i de respecte a la voluntat d’autogovern dels catalans l’alimenta.

stats