Una nova forma de patriotisme

Fa temps que l’economia catalana perd posicions en la creació de renda i riquesa. També les Balears, tot i que a les Illes la societat continua esmorteïda. Amb la participació de determinats sectors empresarials, sembla acceptada una divisió del treball en clau espanyola-madrilenya per la qual aquests territoris tenen assignada la funció de produir divises per a la balança de pagaments espanyola, de manera que deixen de concentrar poder econòmic i competitivitat internacional. Crec que la diagnosi és prou coneguda pels qui estimen aquestes terres, de manera que la pregunta és com redreçar una situació que tenim inexorablement costa avall. L’economia, certament, fa estona que assenyala la decadència de Catalunya respecte d’una Espanya que es creu de suma zero, en la qual, per tal que guanyin uns (els que els poders polítics assenyalen), els altres han de perdre, i arrossegar amb això els poders polítics que els sustenten.

És ver que sense guanyar poder, capacitat econòmica i múscul financer és impossible lluitar per canviar la situació, la qual, d’entrada, va en la direcció de qui l’ha dissenyada. Pensar que hom es fa respectar amb la lògica dels arguments només és, a hores d’ara, somiar despert. De manera que s’entén que alguns sectors hagin agafat la directa, la consecució de la independència, cansats de terceres vies que no han portat enlloc. Però aquesta via no ha progressat. Ha fet el camí que ha fet, enfortint mentalment una part importantíssima de la societat catalana, però en el sender de la prosperitat si de cas ha fet algunes passes enrere. Aquests patriotes que, sens dubte, estimen el país, ho han provat amb distinta sort en un intent que ha deixat una certa decepció. Com succeïa amb els patriotes del passat, que argumentaven per intentar convèncer Espanya que l’acord proposat era de guany mutu i que, tanmateix, desencisava bona part del catalanisme. Fets els reconeixements, i suposant sempre que tot s’ha fet de bona fe, ara toca una altra manera de mostrar que s’estima el país. És un patriotisme d’emergència. En la costa avall de la decadència, les darreres crisis han accelerat el procés: la pèrdua de pes de la indústria -amb tancaments empresarials que deixen molta gent al carrer, sense que emergeixin alternatives per recuperar planta i teixit empresarial- deixa Catalunya en una posició extremadament perillosa. No sé què podem esperar de la nostra anomenada classe empresarial en aquesta nova situació. Els més actius són de moment els que defensen l’ statu quo del seu negoci. És comprensible, però així no es crea un futur, sinó poca cosa més que un “anar tirant”.

Necessitem autoidentificats patriotes de totes les remeses que, en situació d’emergència, anteposin el país a les seves rancúnies (ferides personals i qualque vendetta de partit); que entenguin que cal col·laborar amb el sector privat, del qual sovint desconfien, ja que amb el públic tot sol no ens en sortirem, i que facin confiança a persones capaces d’arriscar el seu capital humà. Pensem en persones que tinguin ascendència social i, en especial, sobre els sectors d’on han emergit, i això per orientar el canvi. Caldrà que esdevinguin interlocutors amb inversors del món global, que tinguin credibilitat per blindar els compromisos polítics de suport a mitjà termini i que donin un mínim de certesa davant els riscos que provoca la situació mundial.

Calen sindicats patriotes, en la mesura que siguin flexibles en les seves reivindicacions, que pensin també en les generacions futures i en els que ara no poden accedir a un bon lloc de treball. I necessitem organitzacions empresarials que siguin quelcom més que un club de lobistes. Cap d’ells pot ignorar que ajuden a qui avui no disposa de les prerrogatives per compensar-los. El país, amb la indigència actual en què viu, pot fer poc per ells a curt termini; però ells poden fer molt pel país si es mobilitzen sense perdre ni un moment. La tasca no és senzilla: els poders espanyols com a molt es posaran de perfil; els patriotes espanyols que viuen a Catalunya no hi ajudaran -més aviat pensaran que és la batalla definitiva per a la desfeta dels qui lluiten-, i molts patriotes catalans que viuen a Espanya s’hi oposaran, contra el que diran que són formes de col·laboracionisme.

Però és aquesta la prova d’estima al país que necessitem ara, davant de l’aposta patriòtica passada del tot o res, que no permet avui trobar una sortida, mentre la societat catalana, amb els patriotes d’abans, veu com a cada bugada perd un nombre creixent de llençols.