Veure l'actor Santi Rodríguez caracteritzat de Teresa Rabal a Tu cara me suena (tercera edició) és una d'aquelles imatges que costarà d'oblidar. Impactant. Rodríguez es va afaitar el bigoti que ha lluït durant 30 anys per assemblar-se al màxim a la filla de Paco Rabal i a fe que no ho va aconseguir. No pagava la pena l'esforç, Santi. La televisió no fa miracles, això ho hauries de saber. El pitjor, per això, encara havia d'arribar. Rodríguez va destrossar sense miraments la mítica Veo, veo . Quins records. Un himne per a tota una generació. Un veritable atemptat a la nostàlgia. Ja res tornarà a ser igual. I després de tot plegat, el petonaire oficial de la televisió, Àngel Llàcer, encara li va menjar la boca. Per quins set sous? No s'ho mereixia. I els espectadors tampoc.
En absolut desacord. Carmen Baños, periodista d'Intereconomía Televisión, ha fet sense saber-ho una de les pífies de l'any. Després de llegir una entradeta sobre les manifestacions contra el ministre Wert va dir, pensant-se que ja no estava punxada, que estava en "absolut desacord" amb el que acabava de llegir. L'entradeta destacava que a les diverses manifestacions abundaven les banderes republicanes i per tant les protestes tenien un caràcter polític. El to era el d'algú que ja considera que el got està massa ple. Cremada. La seva protesta privada esdevenia pública per culpa d'un micròfon encès per error. La pífia que es converteix en un viral i s'escampa les xarxes socials de manera imparable. La tècnica posava al descobert la indignació d'una professional amb el seu mitjà. Cansada de la permanent manipulació. Farta de veure com la propaganda substitueix la informació. Tipa que l'opinió amagui la realitat. Mai una pífia ens havia humanitzat d'aquesta manera una periodista. I llavors lamentes que aquestes situacions no es donin més sovint. Comprendríem millor les notícies i els mitjans. Segur.
No rectificaran. Encara és l'hora que algun dels periodistes de la caverna mediàtica surti a demanar disculpes després de matxacar el personal la setmana abans del clàssic amb la possibilitat que l'afició del Camp Nou aplaudís Iker Casillas. Amb enquestes al carrer i tot. A Jugones , Tiki-Taka , Los Manolos i Punto pelota . Cada dia. Enquestes a Barcelona i Madrid. Que s'han d'omplir minuts, tu. Com si aquest fos el tema més important. El món gira al voltant de Casillas. Això ho sap tothom. I dissabte, a les 6 de la tarda, la realitat va tornar a desmentir el periodisme. La notícia és que no hi ha notícia. Ni aplaudiments ni xiulets. Majoria silenciosa, que diria Sánchez-Camacho. A ells sí que els hauríem d'aplaudir. El millor del cas és que la propera vegada ens ho tornaran a fer. I potser tampoc colarà. Són incansables. I molt pesats.
