Desesperadament esperpèntiques
AFox Life emeten el docu show The real housewives of Beverly Hills, que algun guionista intrèpid ha traduït per Desesperadamente ricas, els dissabtes -gràcies a Déu!- ben entrada la nit. En aquest format nord-americà ens submergim en la vida de sis de les dones més riques dels Estats Units. Penetrem en la seva vida plena de luxes, les acompanyem en el seu dia a dia al llarg dels 45 minuts que dura cada capítol i comprovem de primera mà que l’estupidesa humana no té res a veure amb el nivell de renda. Aquestes sis dones, operadíssimes fins a les celles, són la prova fefaent que els diners no fan la intel·ligència. L’últim capítol va ser d’un baix to i d’un baix nivell realment preocupants. Una de les estrelles del xou, Camille Grammer, va convidar tota la resta a un sopar a casa seva, a més d’un parell d’amigues seves. Resulta que una d’aquestes amigues era vident, i això va animar la resta de comensals a fer-li preguntes. Tothom sap que una vident sempre anima un sopar ordinari. A casa sempre ho fem quan vénen els sogres a sopar... Una de les visions d’aquesta professional de la comunicació amb el més enllà sobre el marit d’una de les protagonistes va desfermar la tempesta perfecta. “ Tu marido nunca te va a satisfacer a nivel emocional y lo sabes ”, va afirmar la vident amb una contundència esotèrica. I va començar una guerra que va configurar diversos bàndols i va obrir la caixa dels trons a can Bòtox. “ ¡Me recuerdas a una animadora! ”, increpava una. “ ¡Me aburres! ”, contraatacava una altra. “ ¡Eres una idiota! ”, “ ¡Sigues abriendo muy bien esas dos piernas que tienes! ”, “ ¡No has hecho nada en tu vida! ”, podíem sentir, esparverats, des del nostre humil i tacat sofà. Però aleshores la cosa va empitjorar fins a transportar-nos a l’infern del baix to. “ ¡Estás como una puta cabra! ”, “ ¡Vete a que te inyecten más silicona! ”, “ ¡Eres una puta víbora! ”, “ Me importa dos cojones lo que dices ”, “ ¡No eres nadie! ”, “ ¡Sois basura envuelta en joyas! ”, i altres perles similars dignes d’un plató de Sálvame. Sort que els nens ja feia hores que dormien. De cop, tot el glamur que ens venia el programa s’havia evaporat més de pressa que un evasor fiscal. Era complicat distingir si estàvem assistint a un sopar en una luxosa casa de Malibú o si ens havíem traslladat, en un tres i no res, al menjador de Wad-Ras. Un xoc. Un error. Una explosió de banalitat passada per l’amplificador del mal gust. La retransmissió d’una baralla aliena en què no t’hi va res i cada minut que passa et vas sentint més incòmode. I et fas petit al sofà. I tens ganes de canviar de canal de manera imperiosa. I al final no van arribar a les mans però van abandonar la taula sense haver tastat ni un plat. I la vident va acabar amb una frase per a la reflexió: “ Si hubiese tenido una pistola la cosa hubiera sido muy distinta ”. Algú pot trucar als Mossos?
