Exhibicionisme de carmanyola
Una de les bones notícies que comenci la temporada televisiva regular és que programes com l' Ola Ola de Cuatro arriben al final. Aquest docuxou sense presentador es dedica a mostrar la fauna que habita de manera temporal les diverses platges d'Espanya. És un exercici d'entreteniment pur, amb una nul·la voluntat d'aprofundir en cap història, on els diversos personatges van desfilant davant la càmera a ritme vertiginós. És un exercici total de voyeurisme : cossos esculturals, banyadors ajustats, bronzejats insans, banyistes cridaners i sobretot carmanyoles.
Això de la carmanyola no és broma. De cap de les maneres. La gent mostra orgullosa totes les viandes que s'endú a la platja per passar el dia. Ensenyen els seus tuppers en primeríssim pla com si fossin trofeus. És com una mena de competició per veure qui la té més llarga, la fiambrera . No cal dir que en època de crisi, a la platja, hi ha més carmanyoles que banyistes. Es dóna la paradoxa que els mitjans es fan un fart de parlar de la nova cuina de creació, sovint amb preus prohibitius, i resulta que el que triomfa és el tupper de tota la vida.
En tot cas, la imatge que dóna de la platja aquest programa és realment hostil. Apocalíptic, que diria en Pedro Piqueras. Dibuixa un escenari ple a vessar de friquis on l'excepció és la típica família amb fills que no té cap més pretensió que passar un dia tranquil a la vora del mar. Tot plegat és una realitat força adulterada construïda per reforçar l'espectacle i perquè el ritme televisiu no decaigui i la gent no canviï de canal. Si això ho tenim clar, cap problema. Gaudim de l'espectacle. En canvi, si ens creiem que la realitat de la platja és la que ens mostra l' Ola Ola , és millor allunyar-se del mar, tancar-nos a casa, aprovisionar-nos dels aliments més bàsics i disposar-nos a veure les múltiples repeticions d'aquest programa o qualsevol d'aquesta mena. I bon profit!
