CRÍTICA TV
Efímers 14/04/2014

Ficada de pota de Champions

i
Guillem Sans
2 min

Tomás Roncero al Chiringuito de jugones de Neox va ficar la pota fins al fons. Acabat d’eliminar el Barça de la Champions, era el moment de sucar-hi pa. Era el seu moment. Però se li va escapar de les mans. Roncero estava indignat per les declaracions de Xavi Hernández, que assenyalava que el partit havia estat igualat, i va explotar de manera molt desafortunada: “ Ya está bien de engañar a la gente como ha hecho Xavi; por segunda vez esta semana ha quedado retratado, ha hecho un ejercicio de cinismo que demuestra que o tiene trastorno bipolar o no es la persona que nos han vendido, no puede decir Xavi que el Atleti no merecía pasar ”. La resta de tertulians estaven indignats amb la bomba de Roncero i van començar a cridar “ ¡Por favor!, ¡por favor! ” Quim Domènech ho va dir molt clar: “ Hay mucha gente que tiene trastorno bipolar y no se merece Xavi que le faltes al respeto de esta manera ”. Els malalts i familiars també devien estar molt indignats, amb raó. Josep Pedrerol va veure ràpidament que Roncero havia creuat una línia vermella que feia tota la pinta de convertir-se en una polèmica ben incòmoda, i es va afanyar a tirar tones de terra sobre el tema: “ Digamos que lo del trastorno bipolar ha sido en tono metáforico sin querer ofender a aquellos que lo sufren ”. Gràcies pel necessari aclariment. Roncero, davant la situació, no va tenir més remei que disculpar-se davant l’audiència i la resta de companys. Això sí, amb una certa indignació: “ Pido disculpas, joder, no me refería a la enfermedad, joder, era una metáfora ”. Al final, la culpa encara serà de l’audiència. Disculpes acceptades encara que amb desgana. Dit això, cal reflexionar sobre el to de determinades tertúlies en què sembla que tot s’hi val, en què domina la llei del més fort i la màxima existent sigui dir-la més grossa que l’altre tertulià. Sense estalviar exageracions, desqualificacions i pixades fora de test. Cal ser conflictiu per destacar sobre la resta i que et tornin a trucar. És la llei del tertulià. I no només em refereixo a les tertúlies esportives, també a les polítiques. Sembla que el crit ha guanyat fa temps a l’argumentació serena. Prima l’espectacle per sobre de l’anàlisi. I per això sovint es creuen certs límits que deixen en evidència determinats programes i determinats professionals. Cal reivindicar una altra mena de tertúlia que, al meu entendre, té tot el sentit del món. Ara més que mai. Amb tant de soroll mediàtic, de sobreexposició d’informació, ens calen opinadors qualificats que ens donin les claus del que passa. Que ens expliquin els perquès de les notícies. És evident que ser d’aquesta altra mena de tertulià està a l’abast de molt pocs. I també resulta descoratjador comprovar com aquests individus no interessen als mitjans. I així anem.

stats