Avui, estimats lectors, em disculpareu que no parli de televisió. De fet, no he encès l'aparell en tot el cap de setmana. No m'ha vingut gens de gust, la veritat. Dissabte al matí, al cementiri de Collserola, vam donar l'últim adéu a la Tati. Hi era tota la professió. La Tati ens va aconseguir unir a tots en el seu comiat. Pocs ho poden fer. Només els més grans. Aprofito aquest espai per explicar una anècdota que vaig viure amb ella perquè us feu una idea de com era. El gener del 2013 em va trucar per dir-me que ho sentia moltíssim però que havia decidit canviar coses a La tribu de Catalunya Ràdio i que prescindia dels meus serveis com a tertulià després d'un any i mig. En fred, li vaig posar zero objeccions perquè, sincerament, estava d'acord que convenia fer canvis a la primera hora del programa, en què la tertúlia tenia un excés de tertulians i col·laboradors. Amb sort, podies fer tres intervencions en una hora. A més a més, no tinc cap problema a reconèixer que no tinc gaire esperit de tertulià i tampoc em sentia gaire còmode en el format. El pitjor era deixar de col·laborar amb la Tati i un equip magnífic de professionals. Amb tot, li vaig agrair la trucada i li vaig expressar la meva alegria per haver pogut participar de La tribu. Això era el dijous 3 de gener. Va ser un dilluns complicat que vaig intentar resumir en el meu estat de Facebook: "Dies que comencen bé i es van espatllant de la manera més tonta". L'endemà, després d'analitzar la situació amb el coixí, li vaig enviar un correu electrònic a la Tati amb el títol "Fins la propera", en què li expressava la meva tristesa per deixar el programa i li explicava coses que en la trucada del dia anterior no li havia pogut explicar. Era la meva manera de buidar el pap a posteriori i d'acomiadar-me com es mereixia la Tati. És el que tenim els que som lents de ment; reaccionem tard i per escrit. La Tati em va contestar ràpidament per via electrònica i em deia que s'havia quedat fotuda en llegir el meu estat al Facebook. Que potser s'havia precipitat. Que potser no s'havia explicat bé i que penséssim alguna cosa per continuar col·laborant junts. Li vaig tornar a contestar que no patís, que els canvis eren necessaris i que li desitjava moltíssima sort amb el programa. No n'hi havia per menys. Cordialitat absoluta. Al cap de dos dies vaig rebre una trucada. Tornava a ser la Tati. Em va dir amb una sinceritat aclaparadora: "Potser et pensaràs que estic boja, però com que ets llicenciat en història, potser podries fer alguna cosa a La tribu relacionada amb la matèria; m'encanta el teu sentit de l'humor i no en vull prescindir". Ho recordaré sempre. Evidentment, no li vaig poder dir que no. Al cap d'unes setmanes arrencava la secció Història en minúscules. I fins ara. Gràcies, Tati, per haver escrit la Història, tu sí, en majúscules.
