A La Voz 2, de Telecinco, no hi podia faltar el típic concursant descontent per la seva eliminació i la pertinent insinuació que hi havia hagut tupinada. Un clàssic dels concursos televisius. De fet, no hi ha concurs en què no hi hagi aquesta mena de denúncies. Menteixo. El gran dictat n'és l'excepció. A la primera edició del programa de Telecinco ja va haver-hi marro amb acusacions greus pel mig. La filla de l'Abellán va muntar un bon pollastre amb guerra a Twitter i tot. Sálvame en va treure petroli. Enguany ja trigaven, doncs. I el concursant Silverio va denunciar - "No doy credibilidad" - els percentatges resultants de les votacions dels espectadors. I Jesús Vázquez, visiblement molest, va dir al concursant indignat que podia comprovar les votacions perquè això ho portava un notari i la cosa era seriosa. Ens vam quedar més tranquils. Però tampoc cal donar-hi més voltes. Els concursants haurien de saber a què s'exposen quan participen en aquesta mena de formats. Si volen un concurs net, que facin unes oposicions a la conselleria d'Interior. Això és la televisió. Aquí el que prima és l'espectacle, no la justícia. I el concursant que doni més joc, i més share, és el que sempre tindrà més números de guanyar civilment o penalment. I s'acabava donant la paradoxa que en els anomenats talent shows, el talent no és el més important. Per sort sempre ens quedarà El gran dictat.
YouTube, el gran monstre audiovisual. YouTube ha aconseguit arribar aquest 2013 als mil milions d'usuaris únics al mes, segons Google. En altres paraules, una autèntica burrada. I aquests usuaris consumeixen 6.000 milions d'hores de vídeo. Una altra burrada. El creixement de YouTube és espectacular. Exponencial. Heu de pensar que hi ha una generació jove que ho busca tot en aquesta plataforma. Són una generació absolutament, i únicament, audiovisual. Aprenen a YouTube. S'hi distreuen. S'hi relacionen i, sobretot, s'hi entretenen. En definitiva, hi viuen. Penseu que YouTube té el seu propi star system. Els anomenats youtubers. Joves desinhibits que triomfen explicant la seva vida, comentant les seves partides a la Xbox o cantant les seves pròpies cançons. I les marques comercials ho han vist clar i han començat a abocar-hi recursos publicitaris. Campanyes publicitàries ad hoc per a aquesta plataforma. Més barates i amb més eficàcia que els canals tradicionals. I amb més certeses. Si una cosa bona té internet és que tot es quantifica i, per tant, es pot analitzar. El retorn, doncs, és més fàcil de calcular. Encara que és complicat que YouTube substitueixi la televisió tradicional, el que sí que és cert és que quan les smart TV siguin del tot populars, YouTube farà el salt definitiu. El problema serà que estarà en una situació de gairebé monopoli que no afavorirà ni usuaris ni proveïdors de continguts.
