11/10/2015

El drama de la metralladora

2 min

Al canal Odisea HD fan un programa, els divendres a la nit, que sembla patrocinat directament per l’Associació Nacional del Rifle dels Estats Units i que faria ressuscitar el seu president més famós, Charlton Heston. Combat Pawn, que han traduït com a Armas a empeño, explica la vida dels empleats de Guns Plus, una casa d’empenyoraments situada a Carolina del Nord al costat de la base militar de Fort Bragg. Cada capítol comença d’una manera que ja acolloneix una mica: “ En su día fueron entregados soldados que arriesgaron sus vidas para defender la libertad, ahora forman un equipo que continúa sirviendo a su país como soldados de Guns Plus ”. Què? Com us queda el cos?

El programa intenta normalitzar el món de les armes als Estats Units, però vist per un europeu no deixa de ser xocant. És surrealista, de fet. Havíem vist molts programes de subhastes abans, però mai tan especialitzats i que giressin al voltant d’un tema tan polèmic. També als Estats Units. L’últim capítol portava per títol El desafío de la ametralladora. La trama principal era que un dels empleats havia comprat per 500 dòlars una metralladora espatllada de la Segona Guerra Mundial. El propietari de la botiga, en Chris, estava realment enfadat perquè, com tothom sap, una metralladora espatllada no val 500 euros ni de conya i acusava el seu empleat de pagar-ne massa perquè s’implicava massa amb els clients. Al llarg del capítol, vam anar seguint amb patiment l’evolució de la reparació de la metralladora, les discussions que generava en l’equip, la pressió a què estava sotmès el noi que l’havia d’arreglar, que va arribar a confessar “ No soy la Madre Teresa de las armas, no puedo hacer milagros ”, i no vam poder respirar tranquils fins que vam veure com en Chris la disparava amb èxit al camp de tir. I, després de destrossar una màquina recreativa a ràfegues de metralladora, va exclamar: “ ¡De puta madre! ¡Vamos a ganar mucha pasta! ” Poesia pura.

El millor, però, eren les subtrames del capítol. Vaig plorar emocionat quan en Chris va comprar una escopeta vella a una parella de joves per 475 dòlars, només 25 dòlars menys del que demanaven de preu de sortida. En Chris, el que havia dit que no calia implicar-se i pagar el mínim possible, va confessar que havia sigut tou perquè els nois volien els diners per anar de viatge de noces i ell, quan es va casar, no va poder fer-ne. El noi, al cap i la fi, té sentiments encara que caigui en contradicció amb els seus postulats. I també em va arribar al cor la dona d’un soldat que va entrar a la botiga per comprar una arma automàtica al seu marit com a regal d’aniversari. El venedor li va preguntar: “¿Le saco un accesorio o esperamos a que llegue él para elegir un extra? ” Només faltava que li emboliqués per regal. Tot molt normal. I és que estem carregats de punyetes. Com va dir un dels venedors, “ regalar un arma es mucho mejor que una corbata ”. I sí, se’t posen per corbata.

stats