CRÍTICA TV
Misc 26/08/2013

La guerra del futbol

i
Guillem Sans
2 min
La guerra del futbol

Les vacances no han suavitzat moltes de les guerres periodístiques que patim durant la temporada regular. I en el món del periodisme esportiu això és especialment rellevant. En Josep Pedrerol de Punto pelota es va enfadar, i molt, amb en Bernat Soler, en el postpartit de TV3, perquè va dir que l'entrenador del Barça, Gerardo Martino, havia "quadrat" el periodista del programa d'Intereconomía arran d'una pregunta sobre l'estat físic de l'equip. Soler va afegir que ja sabem "quin tipus de programa és i com acostuma a parlar del Barça". Pedrerol, enfurismat, li va replicar amb contundència: " Te digo una cosa, Bernat Soler, nunca incomodaría a nadie del Barça con una pregunta suya, porque si incomoda a alguien del Barça no está ahí mañana ". Home, entre poc i massa. I qui estigui lliure de culpa que tiri la primera pedra; tothom recorda l'entrevista massatge de Pedrerol a Florentino Pérez al final de la temporada passada. Només va faltar que es fumessin un puro junts. Ara bé, aquest estirabot no deixa d'amagar una realitat: l'estranya connivència entre periodistes esportius catalans i el Barça. Moltes vegades, i penso que aquest no és el cas, interessos inconfessables primen sobre el periodisme i això va en detriment d'oferir una informació veraç a l'audiència. Si molts periodistes esportius expliquessin el que realment saben, sense interferències de cap mena, potser el barcelonisme tindria més clar, per exemple, què ha passat realment entre Pep Guardiola i Sandro Rosell o com és de debò Leo Messi. I fins aquí puc escriure perquè, si hem de donar per bona la teoria d'en Pedrerol, potser dilluns que ve ja no em trobareu en aquesta columna.

El canvi de paradigma

Fer vacances amb nens sempre és esgotador però t'ajuda a comprovar en primera persona com estan canviant els hàbits de consum de l'audiència del futur. Treball de camp. Punt u. La preeminència de les tauletes ja és una realitat entre els més petits de la casa. Les criatures les utilitzen en detriment de la televisió per consumir continguts però també per a jugar-hi. Punt dos. Els nens saben com funciona un joc sense haver-hi jugat mai mentre que un adult mal dormit pot trigar hores a aprendre com s'alimenta un Pou. Punt tres. És una missió impossible explicar a una bestiola de dos anys que en Mic no el pot veure a la tele quan desitgi, com sí que passa amb la tauleta, i que cal esperar al criteri d'un programador per veure'l. Guerra perduda. Punt quatre. Una tauleta es pot compartir o intercanviar amb els amics mentre que una televisió de 40 polzades és millor no tocar-la gaire amb les mans brutes. Punt cinc. La televisió convencional ho té realment pelut si no s'integra dins les smart TV . Em temo que no descobreixo la sopa d'all però ara sí que ho he vist amb els meus propis ulls.

stats