El programa Al borde de la muerte con Bear Grylls, de Discovery Max, és un d'aquells productes televisius que ens han de fer reflexionar sobre quin és el límit dels programes d'aventures. No tot és acceptable, francament. Bear Grylls és un aventurer britànic, exsoldat de les forces especials i expert en supervivència. Té molts detractors que l'acusen de ser un autèntic impostor, però això són figues d'un altre paner. En el que sí que estaríem d'acord és que tendeix a sobreactuar i que et pot arribar a fer creure que una petita escalada pot ser una prova mortal. No ens el creiem. Perquè ens entenguem, encara va més passat de voltes que el fantasma de Jesús Calleja. Fins ara, en els seus programes, l'havíem vist actuar sol. Sobreviure als episodis més extrems en les condicions més difícils. Sempre amb aquella sensació que el noi es jugava la vida en cada minut del programa. No content amb això, ara no només pateix ell, sinó que ho fa passar realment malament a 10 parelles de concursants. El format, per dir-ho d'alguna manera, ha evolucionat. Ha crescut. Calia socialitzar el patiment, devia pensar alguna ment il·luminada d'aquestes que ocupen despatxos enormes. Aquests 20 desgraciats competeixen per sobreviure i aconseguir un premi econòmic. Grylls els hi ensenya totes les seves tècniques de supervivència en els boscos de Nova Zelanda. Curiosament, en aquelles contrades també s'hi va gravar El senyor del anell s. En fi, per guanyar s'ha de patir, i molt. Les proves són diverses, però ja us avanço que no són gens agradables. Si encara esteu digerint els canelons de Sant Esteve, deixeu de llegir. És un consell d'amic. I per què dic això? En l'últim capítol, els nostres patidors s'havien de menjar ulls de peix. Uns ulls enormes, eren com ous de gallina, que semblava que desafiaven la càmera. Esgarrifós. L'excusa? Els ulls de peix porten moltes proteïnes i ens poden arribar a salvar la vida. Déu no ho vulgui. Sort que a casa som del RACC i del Club de Subscriptors de l'ARA, i per tant aquestes coses no ens poden passar. Ara bé, ja us podeu imaginar les cares dels concursants, tot i que es van cruspir els ulls com si fossin neules. Llavors també us podeu imaginar les arcades que generava tot plegat en un espectador rebotit pels àpats nadalencs. Els canelons del revés. Però la cosa encara podia empitjorar. Per rematar la feina calia arribar a les postres. I l'últim plat era realment dur. Si heu arribat fins aquí, i sou sensibles, ara sí que us recomano que torneu a l'article de l'admirat Iu Forn. Si sou valents, continueu. Seguim. Els nostres aguerrits patidors es van haver de beure gairebé un litre del líquid resultant de barrejar la seva orina i aigua amb fang. Només el color ja era indescriptible. I llavors vam entendre el perquè del títol del programa.
