Ciutats per viure... i menjar

De totes les temàtiques que es discutiran quan ens anem acostant a les eleccions municipals, intueixo que les que estan relacionades amb l’agricultura i l’alimentació quasi no tindran rellevància. “Esclar -em diran vostès-, són temes que no tenen aplicació en polítiques urbanes. Les coses del camp es porten en altres administracions. A Brussel·les, segurament”, conclouran.

Però no, hi ha diversos temes prou importants per a totes aquelles persones que pensem que assegurar una alimentació suficient i sana a una bona part de la població, a partir del nostre propi teixit agrari, és fonamental per construir un model econòmic pensat al servei de la societat, sense posar en perill la sostenibilitat del planeta i la sobirania alimentària d’altres pobles. Així que crec que com més aviat entrem en aquests assumptes millor.

I, per descomptat, aquestes reflexions són vàlides també per a Barcelona i la seva comarca, que en aquest escrit ens serviran de model per la seva centralitat administrativa i també per la seva realitat agrícola, cada dia més amenaçada. Malgrat que el projecte Eurovegas va buscar altres indrets gràcies a la pressió ciutadana, ja hi ha nous plans per construir més carreteres i travessar el Parc Agrari; i, pel que es desprèn de les anàlisis realitzades, les aigües del riu Llobregat i del riu Besòs baixen amb una contaminació preocupant, també per a aquells que les utilitzen per regar els seus cultius.

Al meu parer, hi ha almenys sis mesures que caldria desenvolupar tot just arribar als despatxos municipals de la plaça Sant Jaume, i que presento ara amb el desig que puguin generar un debat tan necessari com oblidat.

1Com que, entre les seves competències, l’Ajuntament de Barcelona controla un element central de la cadena agroalimentària a Catalunya (l’Ajuntament és l’ amo del 51% de Mercabarna), urgeix analitzar si Mercabarna ha de ser, com és ara, un node del tràfic de mercaderies que caminen per les autopistes de la globalització alimentària. O bé si, reorganitzant-lo de dalt a baix, ens pot servir per als nostres propòsits. I caldria actuar amb rapidesa perquè no hem de permetre, per exemple, que aquests mesos d’estiu es repeteixi el que va passar en anys anteriors, quan Mercabarna es va proveir en gran mesura de tomàquets dels hivernacles d’Holanda: com que són produïts a gran escala, arriben a uns preus tan baixos que moltes finques agràries que produeixen tomàquets a pocs metres de Mercabarna van haver de llençar les seves collites. Amb la competència dels tomàquets intensius produïts a Holanda, el preu a què els hi pagaven quedava per sota dels seus costos de producció. ¿Pensen, com jo, que el pròxim alcalde de Barcelona hauria de revisar el paper de Mercabarna per afavorir decididament la petita agricultura local i ecològica davant de models d’agricultura industrialitzada?

2 Amb la mateixa voluntat de potenciar la nostra agricultura, però també per assegurar preus justos a la població, hauríem de pensar a reconvertir els mercats municipals en veritables punts de comerç local. Avui, quan entrem en molts d’aquests mercats, ens sobta i espanta la presència d’una multinacional de les grans superfícies. En un futur pròxim, però, hi podríem gaudir si els mercats municipals de Barcelona esdevinguessin espais físics on els paradistes fossin l’únic intermediari entre el camp i la ciutat. També al costat dels mercats, i sabent que és una bona mesura dinamitzadora per al comerç local -segons hem vist en altres països-, a cada barri podríem tenir un mercat de pagès setmanal de venda directa. Ja en sento l’oloreta.

3L’administració municipal hauria de pensar seriosament com ser un suport central perquè a les escoles, les llars d’infants o els serveis geriàtrics públics s’organitzin, amb el protagonisme dels usuaris, menjadors proveïts per productors locals ecològics, amb els seus productes de temporada. La salut al plat seria directament proporcional a la salut del territori.

4En aquest improvisat programa electoral, una comissió ciutadana viatjaria per conèixer les experiències que s’estan multiplicant en moltes ciutats d’Europa. Veure, aprendre i adaptar l’exemple de les ciutats comestibles o les ciutats en transició, per enverdir Barcelona i els nostres municipis amb el verd de les verdures. Seria molt significatiu donar suport a totes les petites iniciatives autogestionades d’horts urbans (facilitant l’accés a l’aigua, per exemple) fins a no deixar cap solar buit a l’espera d’una collita especulativa.

5Ens queda la pesca artesanal, que, malgrat que és residual en un mar molt castigat, hauria de recuperar a poc a poc el màxim protagonisme possible. No tan sols de creuers s’alimenta una població.

6 Finalment, i com un eix central de totes aquestes mesures, caldria revisar plec a plec les concessions a les instal·lacions de grans superfícies a la ciutat: sabem molt bé que, a més d’arruïnar el petit comerç de barri, al seu interior trobem gairebé de tot menys productes locals, ecològics i de temporada.

Es tracta de guanyar una Barcelona per a un món que ja està naixent.