Els ‘hipsters’: animals polítics

1. L’últim Onze de Setembre Gerard Piqué va penjar diverses fotografies a Twitter on se’l veia formant part de la històrica V en favor del dret a decidir. Les fotos, esclar, van disparar les emocions dels internautes. Uns van abocar la seva bilis espanyolista sobre el jugador blaugrana; altres, al contrari, van alabar la seva valentia. A les fotografies hi havia, però, un element que va passar totalment desapercebut per als dos bàndols: de forma gens innocent, Piqué portava una gorra i una samarreta amb el logotip de Nike ben visible.

Per què aquest fet no va merèixer cap comentari a les xarxes socials? És cert que estem molt habituats a veure els esportistes d’elit fent publicitat per a marques multinacionals, i molt poc a veure’ls portant una estelada. Ara bé, per què assumim amb tanta naturalitat que defensar la independència implica un compromís polític que, en canvi, no veiem quan es promouen activament els valors del capitalisme?

2. Enfotre-se’n dels hipsters o modernets és un esport habitual. No té gaire mèrit criticar unes persones que constantment fan servir la roba que porten, les sèries de televisió que miren o els gadgets que manipulen per diferenciar-se de la resta dels mortals i sentir-se superiors. Els que vivim a Barcelona -la ciutat amb més densitat de dissenyadors gràfics i de gintònics a deu euros, la Meca del Primavera Sound i el Sónar- ho tenim especialment fàcil.

Des de fa uns mesos existeix un llibre que ofereix arguments a favor d’aquesta ràbia ancestral que desperten els esnobs, coolturetes i altres barbuts. Es tracta d’ Indies, hipsters y gafapastas. Crónica de una dominación cultural (Ed. Capitán Swing, 2014). El seu autor, el periodista Víctor Lenore, el planteja com un “pamflet” en contra de la cultura hipster. Lenore vol desmuntar la imatge que representa els hipsters com uns éssers inofensius que viuen en una bombolla purament estètica i ideològicament neutral. Amb profusió d’exemples, Lenore ens intenta fer entendre que l’estil de vida hipster encarna a la perfecció els valors individualistes i consumistes del capitalisme neoliberal. Els modernets, a la seva manera, també fan política.

3. El llibre està prologat per Nacho Vegas, un cantautor que ha canviat el maleïdisme per l’activisme i ha passat a autoeditar-se els discos, a escriure cançons de denúncia i fins i tot a cantar-les en oficines bancàries per protestar contra els desnonaments. Vegas és la figura més visible d’un corrent que pretén traslladar a l’àmbit de la música independent la creixent politització que ha viscut la societat espanyola des del 15-M. El músic asturià ha decidit (com el mateix Lenore, també un exindie convers) fer el difícil trànsit que va del jo al nosaltres.

4. A Catalunya la llengua serveix per construir aquesta dimensió col·lectiva que fa que un fenomen cultural sigui alguna cosa més que una mera suma d’identitats individuals. Pensem per exemple en el rock català, un moviment que als anys noranta va gaudir de certa legitimitat política pel fet de cantar en llengua catalana. Importava poc o gens quin era el contingut de les lletres o si els grups pertanyien a una discogràfica multinacional. No és estranya, doncs, la gran indignació que van provocar els Sopa de Cabra quan es van “vendre” per cantar en castellà.

Tanmateix, ningú va alçar la veu per acusar Pep Guardiola d’haver-se venut quan, en ple esclat de la bombolla immobiliària, va aparèixer a les parades d’autobús com a imatge corporativa del Banc Sabadell. F. Jameson va dir que és més fàcil imaginar la fi del món que la fi del capitalisme. I ja se sap que per a aquestes coses els catalans no en tenim gaire, d’imaginació.

5. En el seu afany polititzador, el llibre de Lenore mostra una aversió desmesurada contra qualsevol manifestació cultural “elitista” i acaba convertit en una apologia acrítica del que és suposadament “popular”, com si haguéssim de cremar totes les obres de Samuel Beckett per posar-nos a ballar reggaeton. Certament, el llibre té més de pamflet que d’assaig sòlid i rigorós. I com a pamflet està complint el seu objectiu, com demostra l’acalorat debat que ha aixecat en un àmbit, el de les “indústries culturals”, que es caracteritza massa sovint pel campi qui pugui i la manca d’autocrítica.

Al capdavall, Indies, hipsters y gafapastas ens recorda un missatge que van posar en circulació les feministes dels setanta i que encara avui resulta tan valuós com incòmode: el que és personal també és polític. Em temo que el gran Perich es va equivocar quan va dir que “si no fas política, te la fan”. Sempre, ens agradi o no, estem fent política. Fins i tot quan, estirats al sofà de casa, mirem l’última temporada de Mad men al nostre portàtil platejat.