Theresa May i els despietats ‘tories’

“Brexit vol dir Brexit i nosaltres farem que sigui un èxit”, va declarar Theresa May dilluns en convertir-se en la nova líder del Partit Conservador i, per tant, en la nova primera ministra britànica.

Brexit vol dir Brexit. Però què significa això? Al referèndum del 23 de juny sobre la pertinença del Regne Unit a la UE, un 52% dels votants es van pronunciar a favor de sortir-ne després que els donessin comptadíssims detalls sobre què implicava exactament o com es faria efectiva la sortida. Un 48% van votar a favor de no abandonar-la. Per al nou govern, negociar un acord que satisfaci tots dos grups -o només una minoria raonable- serà una tasca hercúlia.

El titular tranquil·litzador que va pronunciar May sobre el seu compromís amb el Brexit anava adreçat als seus companys de partit, molts dels quals són euroescèptics fervents. L’amenaça més gran a la qual ha de fer front són ells. L’únic govern alternatiu possible seria un d’encapçalat pel Partit Laborista, que d’ençà de l’elecció com a líder d’un candidat d’esquerres aliè a la cúpula del partit, ha estat irremeiablement dividit.

Aquesta mena de desgavell seria impossible entre els conservadors. Són darwinistes democràtics: es desfan de manera diligent i implacable de qualsevol ésser viu ferit, o fins i tot de qualsevol que hagi perdut l’aura de triomfador. Un cop ha passat la sagnia, el partit tanca files de seguida i torna a centrar-se en el que més li importa: manar.

Es van desfer de Cameron just tretze mesos després que obtingués la primera majoria absoluta del partit d’ençà del 1992. La cursa pel liderat, que es preveia que duraria fins al setembre, es va acabar en qüestió de dies després que els candidats successius s’apunyalessin per l’esquena els uns als altres o es retiressin.

May ostenta el poder sense necessitat d’haver guanyat cap votació, ni al seu partit ni al país. Va sobreviure sis anys com a ministra d’Interior, al capdavant dels serveis de seguretat i els cossos de control de fronteres i de policia. Ara l’ocupa una feina igualment -o encara més- arriscada: seleccionar un equip de govern per equilibrar els interessos que pugnen al si del despietat Partit Conservador.

May serà inevitablement comparada amb Margaret Thatcher, l’última líder dels conservadors dona, per bé que potser l’alemanya Angela Merkel sigui un referent més escaient: treballadora, pragmàtica i sòbria fins al punt de ser avorrida. Les incomptables referències a les sabates de May -li agraden els estampats de lleopard i els talonets de poca alçada- només són parcialment atribuïbles al sexisme. També reflecteixen que té poques peculiaritats personals més.

Filla d’un sacerdot anglicà i casada des de fa 36 anys, és del gust de les bases de classe mitjana i de mentalitat conservadora del seu partit. Tot i això, en un discurs que va fer l’11 de juliol va tocar temes que la dreta no acostuma a fer seus: el racisme de la policia, els alts preus de l’energia, la bretxa salarial entre sexes i la manera com els propietaris d’habitatges d’una certa edat, que gaudeixen d’una posició econòmica sòlida, han prosperat a costa dels joves.

El 2002, quan era presidenta del partit, May va advertir als seus companys que se’ls considerava “el partit pocavergonya”. Ara, es proposa anar a l’encalç dels vots de l’electorat blanc de classe treballadora i les minories ètniques, col·lectius socialment conservadors però que tenen una aversió històrica al seu partit. S’ha guanyat els elogis d’alguns membres de la comunitat negra del Regne Unit per la seva crítica al racisme de la policia en un discurs encès del 2014 i per restringir els escorcolls de sospitosos a la via pública sense ordre judicial. El 2013 va votar a favor de la legalització del matrimoni homosexual.

No hi ha dubte que May hereta un país que haurà de fer front a grans reptes. Els conservadors van guanyar les últimes eleccions perquè van insistir que tenien “un projecte econòmic a llarg termini”. El resultat favorable a sortir de la UE els ha portat a abandonar aquest projecte. Després d’anys d’austeritat, el govern ha deixat de banda l’objectiu de generar superàvit pressupostari el 2020. És un regal de George Osborne, ministre d’Economia i ideòleg de l’austeritat, per a May: l’allibera d’intentar fer retallades impossiblement profundes als serveis públics.

La immigració, d’altra banda, és un problema de més envergadura i la primera preocupació dels votants en l’actualitat. Al ministeri d’Interior, May mantenia una posició dura en aquesta matèria: defensava un límit d’immigració neta. Ara ha de conciliar una onada creixent de xenofòbia amb l’acceptació que la lliure circulació és un requisit indispensable per tenir accés al mercat únic europeu. També s’ha de preocupar per primera vegada de les repercussions econòmiques de reduir la immigració, un luxe que va eludir com a ministra d’Interior. Potser això alterarà els seus càlculs.

Pel que fa al Brexit, el pla número u de May ha consistit a delegar unes negociacions inevitablement tortuoses en Boris Johnson, amb una trajectòria indiscutible de fustigament de la Unió Europea. L’elegit també servirà de cap de turc, si cal.

És possible que això no basti per calmar els ànims dels seus companys de partit, euroescèptics fervents, si tenen la percepció que May ronseja en aquest procés. Els conservadors no toleraran més pragmatisme caut de l’estrictament indispensable en un tema que suscita emocions tan intenses entre molts membres dels partit. Si Brexit no vol dir Brexit, esmolaran els ganivets.