Canvis que són necessaris: el cas de Singapur

En un recent viatge a Singapur em va cridar l’atenció una idea que em van repetir diverses persones: “A Singapur estem molt ben gestionats”. I he de reconèixer que em va semblar que tenien raó. Passar del que s’anomenava Tercer Món a tenir el tercer PIB per càpita mundial l’any 2014, en paritat de poder adquisitiu (64.628 dòlars per 30.740 pel que fa a Espanya, segons estimacions de l’FMI), sent el cinquè país menys corrupte del món segons Transparency International, no és fàcil. Sobretot considerant les dificultats i amenaces a què s’enfrontava aquest petit estat de 2 milions d’habitants (ara més de 5) l’any que va assolir la independència, el 1965. La major part dels pronòstics no eren gaire optimistes pel que feia a la seva viabilitat social i econòmica o, fins i tot, al manteniment del seu estatus independent.

Crec que seria important tenir present aquest i altres casos d’èxit que s’han viscut en aquella àrea geogràfica, i tenir-los en compte en l’esforç que ens espera per construir una estructura institucional i socioeconòmica millor a Catalunya. He d’aclarir, però, que no m’estic referint a agafar com a model integral algun d’aquests països. A la Xina no hi ha democràcia i a Singapur les eleccions sempre les guanya el mateix partit, el People’s Action Party, amb més d’un 90% dels escons. Cal tenir esperit crític en relació a la seva obra i, a més, recordar que els governs d’aquests països projecten la seva tasca sobre realitats culturals molt diferents. A casa nostra l’objectiu de persistir en l’enfortiment de la democràcia és irrenunciable. Però tot i aquestes prevencions, crec que és molt interessant analitzar algunes de les coses que aquests estats han fet bé.

En aquest article voldria referir-me, en concret, a la funció pública a Singapur. És conegut pels que tenen interès en aquests temes que l’administració pública d’aquell país du a terme una important política de captació i retenció de talent, tant a les universitats com al sector privat, amb un nivell retributiu en els llocs clau que resulta competitiu amb el de l’empresa privada. Partint de la premissa que sense salaris adequats per als responsables polítics i administratius no es pot evitar un brain-drain des del sector públic cap al privat, s’han elaborat determinades categories salarials per comparació amb sis sectors professionals: banquers, comptables, enginyers, advocats, companyies industrials locals i empreses multinacionals.

En aquest sentit, és interessant destacar algunes reflexions del primer president de Singapur, Lee Kuan Yew, gran artífex del salt endavant del seu país (del llibre Lee Kuan Yew: The Grand Master’s insights on China, the United States and the world ): “Per trobar persones íntegres, compromeses i amb capacitat, desitjoses de dedicar bona part de les seves vides [a la funció pública], no podíem pagar una baixa retribució als nostres ministres argumentant que la seva única compensació consistiria en la contribució al benestar general” i “No hi ha millor manera de gestionar un país que tenir la millor persona per a la feina més difícil”.

El programa PS21 va suposar una gran aposta per la meritocràcia, la direcció per objectius (real, no com a discurs polític!) i la descentralització en la gestió de personal, posant especial èmfasi en la qualitat del servei i en la satisfacció del client. L’administració pública de Singapur s’ha reestructurat per centrar-se en la satisfacció de l’usuari del servei públic, motivant i formant els funcionaris en la cortesia i l’esperit de servei, amb sistemes d’objectius basats en enquestes de satisfacció dels usuaris.

Ja he comentat en anteriors articles els problemes que es deriven de la gran lentitud de la justícia espanyola, o la necessitat de millorar i reformar altres àmbits clau de l’administració, com el tributari. Catalunya s’ha de plantejar objectius molt ambiciosos pel que fa a eficiència i transparència de la seva administració pública si arriba a assolir-ne plenes competències. És absolutament essencial per a la millora social i econòmica dels seus ciutadans. I per fer-ho caldrà plantejar-se nous mètodes i marcs normatius.

Crec que la nostra cultura administrativa fa impossible plantejar mesures tan radicals com les de Singapur (on un ministre guanya més d’un milió d’euros). A més, qualsevol canvi que s’introduís hauria de respectar necessàriament els drets adquirits dels funcionaris. Però hi ha molt marge de millora. El que és impossible és pretendre construir una administració i un país millors repetint exactament el que s’ha fet fins ara i que ha donat lloc a una situació poc satisfactòria.