Espanya i la falsa normalitat

Fa poques setmanes vaig visitar un dels països amb més dificultats socials i econòmiques del Sud-est Asiàtic. Una de les primeres coses que em va dir el guia després de recollir-me a l’aeroport va ser la següent: “Ja sé que vostè ve d’Espanya, un país molt corrupte, però tot i això vagi amb compte. El nivell de corrupció aquí és molt superior al que pugui estar acostumat. Sigui prudent si un policia se li acosta i comença a parlar amb vostè, potser li acabarà demanant diners”. Reconec que em va impactar, no tant per l’advertència pròpiament dita com per la referència al nivell de corrupció espanyol.

Objectivament no hauria d’haver-me sorprès, les dades estan a l’abast de tothom: segons l’informe presentat a finals del 2013 per l’ONG Transparència Internacional, Espanya és el segon país del món on més va augmentar la percepció de corrupció al llarg del 2013, després de Síria. En el rànquing de percepció de corrupció, ordenat de menys a més, en un sol any ha caigut deu llocs, del 39 al 49. Actualment està situada per sota d’estats com Brunei o Xipre, cada vegada més lluny dels líders del rànquing, que són Dinamarca, Nova Zelanda, Finlàndia, Suècia i Noruega.

En aquesta línia de reflexió, cal recordar també que, d’acord amb l’últim baròmetre del CIS, la corrupció està considerada com el segon problema més important pels espanyols, després de l’atur.

Potser el que em va sobtar és la difusió mundial de com afecta aquest greu problema la realitat espanyola. Això em va portar a pensar en l’estat d’abstracció i de poca consciència que molts ciutadans tenen sobre quina és la situació real en què es troba la societat en què viuen, així com sobre els seus propis drets cívics com a individus i com a col·lectiu.

Per dir-ho en altres paraules, crida l’atenció que moltes vegades es consideri normal allò que no ho és o no hauria de ser-ho. I aquesta acceptació d’una falsa normalitat, veritable opi dels pobles -i no pas el futbol-, porta a una activitat cívica sorprenentment baixa a l’hora de demanar un més bon funcionament de les institucions públiques. Cal recordar que un funcionament deficient de les institucions públiques és incompatible amb un nivell adequat de qualitat democràtica.

En aquesta línia de reflexió cal considerar que no és normal que determinats procediments judicials a Espanya puguin arribar a durar més de deu o quinze anys. La jurisprudència del Tribunal Europeu dels Drets Humans considera contraris al dret fonamental a un judici just ( fair trial ) els processos judicials amb una durada superior als cinc anys. Si se supera aquesta durada, s’ha de justificar amb una raó legítima de les autoritats, o tenir en compte l’excés de la durada per mitigar la pena en el cas dels processos criminals.

A Espanya superar aquest límit és habitual. No ens ha de sorprendre, per tant, que quan Transparència Internacional va presentar l’índex de percepció de corrupció fes referència expressa a “la sensació d’impunitat dels corruptes a Espanya, a causa principalment de la lentitud del sistema judicial”.

Tampoc és normal que Espanya, tenint uns tipus impositius de gravamen dels més alts d’Europa, especialment pel que fa als impostos directes i en particular l’IRPF, tingui la segona pressió fiscal més baixa de la zona euro. Més de nou punts per sota de la mitjana de l’eurozona l’any 2012. Això vol dir que el frau fiscal i l’economia submergida són molt elevats. Aquesta situació, de la qual són responsables el defectuós funcionament de l’Agència Tributària de l’Estat i la falta de moral fiscal, suposa un injust sobreesforç econòmic per a les persones que paguen adequadament els seus impostos.

No és normal que molts ciutadans vegin amb joia l’evident procés de recentralització que s’està vivint a Espanya, quan organismes com l’OCDE (vegeu el Paper del 29 de maig del 2013) consideren empíricament provat que els estats centralitzats són menys eficients en termes de creixement econòmic, inversió pública i resultats dels sistemes educatius.

I, per sobre de tot, no és normal la impunitat de la mentida en la vida pública espanyola. No hauria de valer això que “són dels nostres i per tant els hem de defensar”. És una mostra de tribalisme difícilment compatible amb una vida col·lectiva capaç d’exigir i generar qualitat democràtica.

Sorprèn (o no) que no hi hagi una acceptació política d’aquests i altres dèficits institucionals espanyols, i que no es proposi un programa de reformes realista, necessàriament a llarg termini. Mal assumpte si una malaltia no es detecta o, encara pitjor, no s’admet.