Insults, futbol i política

L’escriptor anglès Nick Hornby va escriure un llibre l’any 1993 en què explicava la seva passió pel futbol i, en particular, per l’Arsenal. Porta per títol Fever Pitch (traduït com a Febre a les grades ). Una de les experiències que descriu la va viure en el partit Derby County - Arsenal, el 26 de febrer de 1972. Després d’explicar com era de difícil veure els partits fora de casa (“Ser a la zona reservada per als visitants no era garantia de protecció; de fet, d’aquesta manera només informaves els contraris de la teva identitat. I col·locar-se a l’altre extrem era igual de perillós...”) i els insults que els aficionats locals proferien a l’estrella de l’Arsenal, Charlie George, acaba explicant el que va passar quan aquest últim va marcar el seu segon gol (el partit va acabar amb empat a 2): “Jo comprenia que Charlie era un futbolista professional, i que si tenia una ocasió de marcar, la nostra ja feble seguretat física no s’havia de prendre en consideració. Fins aquí, tot clar. Ara bé, que fos absolutament essencial celebrar el gol corrent cap als fans del Derby -en la companyia dels quals, sense perdre de vista els seus grunyits i insults, el seu odi [...], havíem de passar la resta de la tarda- dedicant-los un ambigu gest de victòria amb els dits [...], això ja és molt més fosc”.

El llibre està farcit de comentaris com aquest, en els quals es reflecteix de manera desimbolta l’ambient hostil i de vegades agressiu que es vivia entre aficions de clubs anglesos.

42 anys després, l’entrenador de futbol Carlo Ancelotti declara, poc després de l’assassinat d’un aficionat del Deportivo de la Corunya, que la gran diferència entre el futbol espanyol i l’anglès és que allí no s’insulta als estadis. Un gran canvi respecte de la situació descrita per Hornby en el seu llibre...

Aquestes declaracions arriben 29 anys després de la tragèdia de Heysel, el punt d’inflexió d’aquella vergonyosa situació. Molts de vostès deuen recordar el trist balanç del que va passar allí, minuts abans d’una final de Copa d’Europa entre el Liverpool i el Juventus: 39 víctimes mortals i 600 ferits. La reacció va ser contundent: els clubs anglesos van ser expulsats cinc anys de les competicions europees, el Liverpool sis. A escala interna també es van prendre importants mesures, entre les quals la Football Spectators Act, tot i que això no va passar fins més tard (1989), després de la tragèdia de Hillsborough i els 96 morts que va causar.

Estic molt d’acord amb la necessitat d’una campanya per acabar amb la violència i els insults als camps de futbol catalans i espanyols. Però, tristament, sóc una mica escèptic pel que fa al seu desitjable èxit. Veig possible que acabi passant el mateix que amb tantes altres mesures que s’anuncien per millorar aspectes estructurals de la societat en què vivim: inici amb un efecte anunci impactant (“pleno monográfico contra la corrupción ”, mentre es treu a concurs la plaça del jutge Ruz), però poca persistència i contundència en el seguiment i l’aplicació de les mesures. Els canvis importants, com he dit en altres articles, ja no es fan només a cop de butlletí oficial, sinó que demanen una acció política i institucional decidida, ferma i intel·ligent, projectada a llarg termini, feta sobre la base de valors sòlids i compartits.

En aquest cas, tinc, addicionalment, un altre motiu d’escepticisme, que rau en la importància de l’exemplificació dels polítics quan actuen o fan declaracions. Si molts polítics espanyols es comporten com a hooligans quan fan declaracions públiques, és difícil que siguin creïbles les mesures legals i administratives que es puguin aprovar per eradicar aquestes conductes. Quan alguns ministres del govern espanyol i altres responsables diuen que els catalans que estem a favor del procés català, d’impecable contingut pacífic i democràtic, som com els nazis, resulta difícil pensar que això contribueix a augmentar el nivell mitjà de civisme de la societat espanyola. Quan els líders diuen determinades obscenitats, que són considerades normals o fins i tot meritòries dins del joc polític i mediàtic habitual, es fa molt complicat que la gent accepti i vegi amb complicitat l’aplicació de sancions si es fan servir expressions similars en el marc d’un esdeveniment esportiu.

Sí, ja sé que fins i tot en les democràcies més arrelades es diuen barbaritats en el marc de la crítica política. Però a Espanya s’han perdut, si és que algun cop han existit, els límits més elementals de la decència pública o privada en aquest camp. La mentida i l’agressió verbal a persones i col·lectius han assolit nivells impresentables.