Matrix o l’Espanya il·lusòria

“I si no surt bé això de la independència?” Sovint sento aquesta pregunta feta des del dubte de si serem capaços de construir un nou estat que funcioni. Em sorprèn. Em sorprèn perquè molta gent ho pregunta contraposant aquest escenari a un estat que, segons ells, funciona. L’estat espanyol. És evident que Espanya funciona millor que Síria i que molts altres estats, no vull fer demagògia. Però realment funciona adequadament? És molt obvi que no és així.

No fonamento el meu posicionament en factors àmpliament coneguts com la plaga de la corrupció, la terrible taxa d’atur, la manipulació política del rol del Tribunal Constitucional, la crisi recent de la institució monàrquica, etc. Em baso en tres eixos fonamentals de qualsevol societat democràtica: la justícia, el frau fiscal i la indesitjable utilització de la mentida en la vida pública.

Anem a pams. En primer lloc, la justícia. No hi ha veritable democràcia sense càstig ràpid, eficient i garantista a qui delinqueix i abusa de la confiança necessària per viure en col·lectivitat. A Espanya la justícia és molt lenta, cosa que la fa pivotar més sobre el cop d’efecte que sobre els continguts. Moltes vegades és una justícia més d’imatges, d’imputats amunt i avall, d’entrades a la presó per pocs mesos que no pas una actuació sancionadora i, alhora, reparadora de llibertats individuals o qüestions públiques trepitjades. I això no és culpa de jutges i fiscals. El problema real és que a Espanya hi ha 10 jutges per cada 100.000 habitants, mentre que a la UE n’hi ha 20, i que la despesa en justícia és de l’1% del pressupost de l’Estat, mentre que a la UE és del 3,5%, entre moltes altres coses. ¿Hi ha algun pla del govern espanyol per millorar aquesta situació? Parlo d’un pla seriós, no de les mesures poc concretes anunciades dijous al Congrés. Vostès el coneixen? Jo no.

Pel que fa al frau fiscal, Espanya té els tipus de gravamen dels impostos directes més alts d’Europa. En l’IRPF això passa en gairebé tots els trams de renda, no solament en els nivells més alts. En canvi, la seva recaptació tributària sobre el PIB és la segona més baixa de la zona euro. A 9 punts percentuals de la recaptació mitjana! Grècia, Malta i Xipre tenen més pressió fiscal que Espanya.

Això vol dir dues coses. Una, que el frau fiscal és monumental. I dues, que els que paguem ho fem molt per sobre del que ens tocaria si l’Estat fes bé la seva feina i molts ciutadans fossin més complidors. El frau fiscal genera un sobrecost tributari que recau en les nòmines dels treballadors i, en general, en aquells que compleixen amb les seves obligacions, bé sigui perquè volen fer-ho o perquè no tenen més remei. Insuportable. Doncs bé, després de parlar molt de la reforma fiscal del govern del PP, resulta que a aquesta gravíssima problemàtica no s’hi ha dedicat cap línia d’actuació que pugui suposar una millora o salt estructural endavant. Molt bé. Hores i hores de polítics i funcionaris públics dedicades a veure com aturen “ el desafío independentista ” i, en canvi, cap pla a llarg termini per reduir el frau fiscal i l’economia submergida. Això sí que és prioritzar adequadament. Em pensava que érem nosaltres els que perdíem temps i diners en identitat, folklore i “ cosas que no interesan a los ciudadanos ”.

Per acabar, la mentida a l’espai públic. És una de les grans causes dels mals que he descrit. N’hi ha tants exemples que necessitaríem tot el diari d’avui per reproduir-los. Parlo de mentides directes i no de circumloquis o mitges veritats. “El 9-N no s’ha fet una consulta”, “No apujarem els impostos”, “No hem estat rescatats”, “Espanya no està en situació de crisi econòmica”, etc.

Una de les més extraordinàries és dir que una Catalunya independent seria expulsada de tot arreu i la crisi seria tan grossa i la misèria tan gran que suposaria perdre una generació. Però quina bajanada és aquesta? Si la caiguda d’un banc o una crisi com la de Grècia -amb un PIB inferior al de Catalunya- van fer trontollar les finances mundials, ¿com ens volen fer creure que, per donar gust a qui creu que la unitat espanyola va per davant de la democràcia, es castigarà un col·lectiu de milions de catalans a la pobresa i a l’exclusió eterna, cosa que provocaria una reacció internacional de pànic dels mercats? Sisplau, una mica de maduresa i reflexió serena.

Hi ha gent que s’ho creu. Com també es creuen que la justícia i el frau fiscal tenen un nivell adequat i que no podrien sinó empitjorar en una Catalunya independent. És clar que Matrix és possible a la vida real. Són actituds i percepcions comprensibles, basades en el costum, l’hàbit i la por, però errònies, i que demanen que ens expliquem molt i molt bé per superar les resistències que hi estan associades.