Menys butlletí oficial, sisplau

Hi ha un mal costum fortament arrelat en la manera de fer política a Espanya. I caldria anar-hi amb compte en el procés de construcció d’un estat propi, com també crec que haurien de tenir-ho present els hipotètics regeneracionistes espanyols. Aquest mal hàbit consisteix a considerar que el Butlletí Oficial de l’Estat, el diari oficial de torn, ho pot tot a l’hora de fer política.

M’explico. Molts consideren que reformar alguna matèria sensible per a la ciutadania consisteix només a canviar lleis i reglaments. Per fer una reforma tributària caldria únicament modificar l’IRPF, l’IVA o l’impost de societats. Per reformar la justícia molts entenen que n’hi ha prou a anunciar i aprovar un canvi en el Codi Penal. O que per millorar la transparència de les institucions públiques el camí principal o únic consisteix a aprovar una llei de títol pompós obligant a ensenyar unes declaracions de renda de polítics o responsables públics.

La realitat és bastant més complexa que això. Per reformar les institucions públiques, per fer que siguin més transparents i al servei de la ciutadania i aconseguir millorar, com a resultat, la qualitat democràtica, és necessari que es faci molta més feina organitzativa i de llarg termini que no pas un cop aïllat del BOE.

El problema és que això és molt més difícil que canviar una llei o un reglament. Per entendre-ho, posem-nos en la pell d’un ministre de Justícia espanyol. El ministre i els seus assessors analitzen el panorama general de la justícia espanyola i hi veuen una sèrie de trets que la caracteritzen: a Espanya hi ha 10 jutges per cada 100.000 habitants, mentre que a la UE n’hi ha 20; la despesa en justícia és de l’1% del pressupost de l’Estat, a la UE és del 3,5%; els expedients judicials no estan degudament informatitzats; la feina dels tribunals i els jutjats conserva encara una forta connotació d’unipersonalitat, quan el recomanable seria que els magistrats i els jutges fossin els líders d’uns equips de juristes d’adscripció exclusiva al servei públic.

El resultat d’aquests fets i d’altres és que la justícia espanyola és lenta, molt lenta. Un assessor comenta al ministre els efectes d’aquesta lentitud. Li fa veure que el Tribunal Europeu de Drets Humans ha establert una jurisprudència, que també aplica el Tribunal Suprem espanyol, que suposa que quan els processos penals tenen una llarga i injustificada durada (situació habitual a Espanya), cal tenir en compte aquesta circumstància per reduir la condemna. És a dir, que s’haurà d’apreciar necessàriament un atenuant, una reducció de pena.

Que poc exemplaritzant, no creuen? Tots aquests processos, per exemple els de corrupció, que comencen amb tant soroll mediàtic, poden acabar incorporant l’aplicació d’un atenuant qualificat pel fet que la justícia sigui lenta. Ja sé que això ho he dit en articles anteriors, però crec que cal repetir-ho tantes vegades com calgui per la transcendència que té.

El que hauria de fer un ministre de Justícia en aquesta situació és, crec que hi estarem d’acord vostès i jo, començar a treballar en una reforma a llarg termini que permeti reconduir aquesta situació insatisfactòria. Insatisfactòria per als ciutadans i també per als mateixos jutges, que s’enfronten organitzativament a una tasca impossible, perquè és impossible administrar justícia ràpida amb els mitjans que tenen.

Ara bé, això demana un equip honest i amb talent, enfrontar-se al ministre d’Hisenda per demanar-li més diners i a diferents col·lectius d’afectats que voldran dir-hi la seva i possiblement crearan tensions polítiques i mediàtiques. A més, si té èxit, això voldrà dir que les causes penals per corrupció contra gent del seu propi partit, sigui quin sigui, s’acabaran resolent de manera més ràpida.

La decisió que prendrà, llevat que estiguem davant d’una figura política d’altíssim nivell, és fer servir el BOE per fer unes quantes reformes que no el desgastin políticament sense entrar a fons en els veritables problemes de la justícia. Problemes que són de caràcter organitzatiu i que només es poden solucionar a llarg termini, després de molts anys de treball en la direcció adequada. Menys butlletí oficial i més feina i compromís és el que cal.

I què podem fer nosaltres? Doncs podem fer molt, tot i que els efectes de les nostres accions també seran a llarg termini. En primer lloc, fer sentir que hi ha una demanda de més qualitat en aquest àmbit. Ara hi ha queixes, esclar que n’hi ha, però no hi ha una veritable demanda ciutadana en aquest sentit. I, si no existeix, els incentius polítics per afrontar el problema disminueixen dràsticament. A llarg termini tot depèn de nosaltres.