La consulta a Catalunya es va pronosticar l’any 1995

En l’article d’avui els voldria parlar d’un llibre que es va escriure fa 19 anys. Porta per títol El futuro de España i l’autor és Diego Hidalgo. Com que és una persona que valora molt la discreció, només diré d’ell que és un reconegut intel·lectual i filantrop, amb qui sempre és un extraordinari plaer conversar.

El llibre es dedica a descriure tres possibles escenaris per a la història d’Espanya en el període 1996-2020. El primer dels escenaris és el que es produiria si els problemes estructurals espanyols no s’haguessin tractat adequadament durant els anys 90. El segon és el que es derivaria d’haver pres solucions provisionals i temporals, mentre que el tercer seria conseqüència d’haver adoptat solucions estructurals encertades al llarg d’aquella dècada.

L’autor és molt conscient de la dificultat que els economistes tenen a l’hora de fer pronòstics (“Jo precisament no crec en els vidents”), però considera que sí que es poden estudiar possibles evolucions, tendències i situacions a mitjà i llarg termini a l’hora de determinar les actuals prioritats i prendre decisions en el present.

Estic d’acord amb aquest plantejament. És molt recomanable que les decisions estratègiques en l’àmbit polític, institucional, empresarial, i fins i tot personal, incorporin necessàriament una anàlisi d’escenaris de futur i de les mesures adequades per intentar assolir una situació millor que la present. Malament si aquest exercici no es fa. Aquesta absència es produeix, per exemple, en l’àmbit polític quan només s’està pendent de la intenció de vot.

Un cop fet aquest aclariment, voldria destacar un determinat apartat del llibre en què es fa un pronòstic en relació a la Catalunya del 2014 (19 anys després d’haver-se escrit el llibre). Aquest apartat se situa en l’escenari 1, aquell que es podria produir si els problemes estructurals espanyols no s’haguessin tractat adequadament.

L’autor pronostica una forta crisi econòmica espanyola cap a mitjans o finals de la dècada dels 2000, en un context de recessió europea en el període 2007-2012. I és en aquest escenari on situa un hipotètic referèndum català l’any 2014: “Catalunya i el País Basc van realitzar intents d’autodeterminació i la debilitada Espanya no va tenir més remei que permetre un referèndum sobre la seva sobirania. Per evitar una desintegració d’Espanya es va arribar a negociar la constitució d’una federació, donant a totes dues regions un grau més elevat d’autonomia, incloent-hi l’autonomia fiscal per a Catalunya”.

Amb independència de la referència específica a una federació o no (els que han llegit anteriors articles meus ja saben del meu absolut escepticisme sobre la viabilitat de les terceres vies), crec que és una reflexió intel·ligent i impactant. Tant pel que fa al pronòstic de la crisi econòmica com per la referència a l’autodeterminació dels catalans. Recordem que el llibre es va escriure l’any 1995, tot i que, com a llicència literària, està explicat des del 2020.

El pronòstic que l’autor feia del resultat d’aquests dos referèndums és que en tots dos casos, tant a Catalunya com al País Basc, no guanyaria el sí a la independència: “Al País Basc, el 37% dels votants van estar a favor de la independència, i van ser els menors de 50 anys els que hi estaven més a favor i els grans decididament en contra. A Catalunya el resultat va ser més ajustat, 44% a favor de la independència i 55% en contra, i l’electorat estava dividit d’una manera més proporcional a cada tram d’edat”.

L’únic que pretenc amb l’article d’avui és compartir amb vostès la lògica sorpresa que em va produir aquest llibre. Va ser el mateix autor, en una trobada recent, qui em va recordar l’apartat a què he fet referència.

En aquest llibre es considera que els referèndums de Catalunya i el País Basc serien conseqüència d’una sèrie de pèssimes decisions polítiques i econòmiques produïdes al llarg d’anys, que haurien afeblit Espanya com a projecte col·lectiu i, a la vegada, haurien donat noves forces als moviments nacionalistes. És una reflexió que té un perfil similar a la que va fer Ortega y Gasset a l’obra España invertebrada.

Si a aquesta situació hi afegim que una majoria de catalans han perdut la por a plantejar-se nous escenaris polítics de futur, sempre que això es faci de manera pacífica i democràtica, i el fort impuls recentralitzador que es viu avui en dia a Espanya, l’escenari de canvi està servit. Un impuls recentralitzador que no ha començat, com de vegades es diu, amb la crisi, sinó que ho va fer subtilment molt abans. Però d’això en parlarem en un altre article.