Aquae Sextiae

L’any 105 aC Roma s’enfrontava a una situació molt delicada. Els anys anteriors els seus exèrcits havien patit un seguit de desfetes a mans dels teutons i els cimbres, que van culminar amb la batalla d’Arausio, que va suposar una derrota absoluta de les legions comandades pels cònsols Mal·li i Cepió. Roma va quedar exposada a una més que probable invasió. Un dels motius fonamentals que expliquen aquest seguit de derrotes és l’arrogància i incompetència (acostumen a anar juntes) dels aristòcrates que comandaven els diferents exèrcits romans que, al llarg de 10 anys, es van enfrontar als seus enemics.

Roma estava en situació de gran feblesa davant la temuda invasió final. Això va provocar l’elecció com a cònsol d’una persona, Mari, que no era ni aristòcrata ni tan sols nascut a Roma (va néixer a Arpino), cosa que produïa un canvi en els criteris d’elecció d’aquesta alta magistratura romana, que tenia assignada durant la vigència del seu càrrec la funció de dirigir els exèrcits. Fins aleshores els triats eren normalment romans i patricis, amb independència de les seves capacitats estratègiques o d’altres tipus. L’elecció de Mari resultava lògica, tot i les dificultats que sempre comporta trencar tradicions: havia tingut un notable èxit en la guerra contra Jugurta al nord de l’Àfrica.

I Mari va seguir una estratègia ben diferent. En primer lloc, no va tenir pressa a anar a buscar els seus oponents. Els va esperar en un lloc on el terreny li donava avantatge i per on havien de passar necessàriament. Era a Aquae Sextiae (Ais de Provença). Però esperar el moment favorable no va suposar perdre el temps. Bona part de l’exèrcit romà, per les terribles baixes produïdes els últims anys, era novell i no tenia experiència. Els tres anys d’espera els va aprofitar per entrenar-se intensament, per estar preparats.

Ara bé, tot i l’espera útil, quan va arribar el moment no va dubtar. I el resultat és conegut, Roma Victor.

Els tres anys d’espera van ser polèmics, a causa en part del fet que Mari no era autèntic, no tenia les essències d’un autèntic general romà, que per descomptat havia de ser patrici. El fet d’esperar per plantejar la lluita va generar crítiques a la seva pretesa manca de voluntat i autenticitat. No era dels seus i per tant no era ben bé de confiança. Un autèntic aristòcrata romà ho hauria acabat molt més ràpid, tot d’una bona embranzida. Però finalment es va demostrar que l’estratègia de Mari era la correcta. Cal trobar el moment i el lloc adequat, i aleshores no s’ha de dubtar gens. Mentre no arriba aquest moment, cal preparar-se.

Quan penso en l’actual situació política que vivim, sovint em ve al cap la idea que Catalunya necessita el seu Aquae Sextiae. No m’estic referint, m’estimo més aclarir-ho encara que sigui obvi, a l’aspecte militar o d’enfrontament físic que acompanya aquest fet històric, sinó al seu aspecte estratègic. El moviment català és i ha de ser pacífic i democràtic. Constitueix la seva essència i la seva força.

Dit això, l’ensenyança estratègica és clara: les situacions complexes demanen molta fredor en l’anàlisi, una intensa feina de preparació i molta decisió quan les circumstàncies passen a oferir possibilitats reals d’arribar a bon port. Molta cura amb la rauxa i els discursos emotius fets entre persones que pensen semblant. Això genera una sensació de força que, podent ser certa, ignora el conjunt de riscos i amenaces existents.

Sincerament, crec que el moviment català a favor del dret a decidir és imparable. El que no veig tan clar és si se’n sortirà a curt o a llarg termini, més aviat crec que a llarg. I també considero que mentre no arriba el moment cal aprofitar el temps per reforçar determinats aspectes: transparència, millores en la governança pública, informació a les persones perquè perdin la por, etc. El que cal evitar és la precipitació o l’actuació feta des de l’anàlisi parcial de la realitat, sense integrar l’enorme complexitat de la situació que estem vivint.

Catalunya ha de trobar, estratègicament i democràticament parlant, el seu Aquae Sextiae. I per aconseguir-ho la clau és el moviment social, però també és important el lideratge. Crec que el president Mas té el perfil personal idoni per a la situació que vivim. L’aposta per avançar de la mà del consens entre els partits que estan a favor de la consulta ha sigut un nou encert. Encert de tots els partits implicats, però amb el seu lideratge. Aquesta aposta pel consens en relació al 9-N i la necessitat que la votació es faci de manera adequada i amb possibilitat d’oferir un resultat indiscutible, enforteix el procés i crea un important incentiu per evitar les tradicionals temptacions de fer política partidista.

Tenir un lideratge encertat és un gran actiu. Cal conservar-lo a més de parlar-ne bé.