Un plantejament erroni

Fa uns mesos vaig tenir, a Madrid, una interessant conversa amb un amic sobre el procés que es viu a Catalunya. La recordo per dos motius. El primer, perquè aquesta persona és reflexiva, intel·ligent i educada, i això sempre és un magnífic punt de partida sigui quin sigui el tema del qual es parli. I, en segon lloc, per un determinat argument que va fer servir i que em va impactar.

Ell va enumerar els diferents motius pels quals considerava que la independència de Catalunya no resultaria viable. En principi, tots formaven part del conegut argumentari habitual. Però la novetat, almenys per mi, va ser l’últim dels motius: l’afirmació que “èticament i moralment, la independència de Catalunya constitueix un plantejament indefensable”.

És curiós. Resulta obvi que és un argument absolutament erroni, la unitat d’Espanya no té res a veure amb la moral. I així l’hi vaig comentar.

Per què aleshores molts espanyols, fins i tot persones cultes, ho pensen i ho senten així? Cal tenir present que, si un col·lectiu de persones considera que el seu posicionament ideològic té un fonament ètic o moral, no hi ha cap dubte que la convicció i vehemència amb què defensaran els seus plantejaments es veurà reforçada.

També és veritat que moltes altres persones defensen les seves idees sense filar tan prim. Ho fan senzillament perquè estan acostumats a fer-ho, perquè així els hi van dir els seus pares o el seu entorn o perquè els agrada i se senten còmodes i acceptats amb determinats plantejaments. I és respectable que sigui així, tot i que meditar els perquès dels propis posicionaments sempre és recomanable.

Però torno a l’argument. Aquells que creuen que la unitat d’Espanya és una qüestió moral, a més d’estar equivocats, obliden que la moral pot ser de dos tipus. Hi ha una moral convencional, que és aquella que majoritàriament s’accepta com a tal en un lloc i en una època determinada. I n’hi ha una altra, que lliga amb els valors més intemporals, que és veritablement sòlida i no depèn, o no hauria de dependre, de circumstàncies concretes de lloc i moment. Habermas l’anomena moral postconvencional, que vindria a superar la convencional, caracteritzada per la “carència de reflexivitat”.

Posaré un exemple per fer entenedor el meu argument. Jo sóc de Reus. I recordo perfectament que a la meva ciutat, a finals dels anys 70 (i no crec que fos una situació estranya a la Catalunya d’aquell moment), si dues persones joves decidien viure juntes sense estar casades, a molta gent li semblava estrany. Estrany i, fins i tot per alguns, molt i molt criticable.

És evident que avui en dia la gran majoria de la societat considera que aquesta decisió és totalment respectable. I que viure junts sense estar casats no suposa cap mena d’infracció moral. Com sempre passa amb els posicionaments socials, que rara vegada o mai son unànimes, encara hi deu haver una minoria que no ho veu bé. Però, afortunadament, això ha deixat de ser una conducta socialment reprovable amb caràcter general a Catalunya.

No sé si aquesta dimensió moral de la unitat d’Espanya, i del conjunt d’espanyols com a subjecte únic de sobirania, és percebuda majoritàriament com a tal per les persones que consideren adequat negar el dret a decidir dels catalans. No sóc capaç de fer un pronunciament general. Però el sentiment, més o menys difós, existeix. I crec que aquest sentiment contribueix a explicar, en part, el posicionament de molts espanyols en relació al procés. També contribueix a explicar la virulència d’alguns missatges clarament de càstig a allò que no deixa de ser un procés i una ideologia pacífica i democràtica: “ Los nacionalistas tienen que saber que el desafío no les saldrá gratis ”, va arribar a dir un important exministre del PP.

Estan rotundament equivocats. La democràcia i la tolerància són valors superiors al manteniment de la unitat d’un estat, tal com em va acabar admetent l’amic a qui abans em referia. El que és moral al Regne Unit o al Canadà difícilment pot no ser-ho a Espanya, sempre que no parlem de la moral que hem anomenat convencional, caracteritzada per la “carència de reflexivitat”. Estar a favor o en contra de la independència de Catalunya no determina, per se, una qualificació moral.

Quina diferència amb el posicionament del govern anglès en relació a Escòcia, que en aquest tram final abans del referèndum fa propostes de més autogovern si no guanya el sí a la independència! És un posicionament polític no de càstig, sinó integrador i de respecte democràtic a un plantejament, el dels independentistes escocesos, que tot i que no agradi a molts britànics, no pot deixar de ser considerat respectable.

Segles de democràcia i de tolerància a qui pensa diferent ens separen.