Les raons de Putin

Què és el que guia Putin? ¿Un anhel imperialista, el desig messiànic de reconstruir alguna cosa semblant a l’antiga URSS? Més enllà de perfils personals de lideratge, sembla raonable considerar que Putin té molt presents les circumstàncies que van fer caure el seu predecessor, Borís Ieltsin, i que intenta no repetir-les. Putin va substituir Ieltsin per la pèrdua absoluta de pes internacional de Rússia, que es va posar clarament de manifest en la Guerra de Kosovo, combinada amb una situació econòmica dolenta. Rússia era aliada de Sèrbia i no volia que l’OTAN ataqués aquest país. Ni va evitar l’atac ni va poder participar de manera rellevant en la política del període posterior a la guerra. La sensació d’humiliació exterior, juntament amb una difícil situació econòmica, va fer caure l’antecessor de Putin.

Si aquesta anàlisi és correcta, el fet que l’actual situació econòmica russa sigui complicada (estancament, inflació a l’alça, caiguda de la inversió estrangera, etc.) suposa un clar incentiu perquè la seva política exterior sigui agressiva, per intentar potenciar l’orgull rus i la sensació de força d’aquell estat. Cal recordar les declaracions de Putin en què considerava que la caiguda de l’URSS havia estat el desastre geopolític més gran del segle XX. No ens ha d’estranyar, malgrat la crítica que mereix, que intenti actuar exteriorment de la manera que ho fa. Ho necessita per mantenir el seu poder intern i evitar que creixin possibles rivals dins del seu politburó.

És aviat per visualitzar adequadament si està aconseguint els seus objectius. En l’àmbit intern sembla que sí, però, ¿i en l’àmbit extern? ¿Està aconseguint configurar un espai de protecció per salvaguardar les fronteres russes, creant una Rússia exterior sobre part dels espais ocupats per l’antiga URSS?

Des d’aquesta última perspectiva els dubtes són grans. Tot i la duríssima retòrica contra els Estats Units que va fer servir la setmana passada a Sotxi, després que el govern americà considerés que Rússia és, juntament amb l’Estat Islàmic i l’Ebola, una de les grans amenaces per a l’estabilitat mundial, l’any 2014 sembla complicat per a la seva política exterior.

Cal tenir present que Ucraïna és, per a Rússia, un espai natural de protecció cap a l’oest. Haver perdut Ucraïna, tot i haver-se quedat amb Crimea i alguna ciutat més, és un important revés, en perspectiva històrica, per a Rússia.

En el marc d’aquest conflicte, l’abatiment de l’avió de Malaysia Airlines el juliol passat ha bloquejat una línia d’acció política que intentava separar al màxim possible els estats de l’Europa Occidental dels Estats Units. Una línia política de resultat incert, però que, després de l’assassinat dels passatgers i tripulants del vol MH17, queda en via morta, tot i la tova i decebedora reacció d’alguns dirigents d’estats membres de la UE.

L’últim capítol d’aquest difícil 2014 el podem trobar en les reticències, expressades per algun dels estats que han de formar part de la Unió Econòmica Eurasiàtica, a participar en determinades polítiques comercials russes, com pot ser la prohibició d’importacions provinents d’estats que apliquen sancions econòmiques al país de Putin. Nazarbàiev, primer ministre del Kazakhstan, va dir fa poc que el seu país “té el dret de sortir de la Unió Econòmica Eurasiàtica”, que, de fet, comença el dia 1 de gener del 2015. La resposta de Putin, en què va recordar que el Kazakhstan només té estat propi des del 1991, no sembla gaire subtil. Una amenaça?

És evident que Putin no canviarà ni suavitzarà la seva política exterior amb l’Europa Occidental i els Estats Units. Pel que sembla, ni vol ni pot. Per això és important que els líders europeus tinguin clara quina és la línia vermella: no es poden tolerar les annexions territorials a Europa invocant motius ètnics o de qualsevol altre tipus. És un missatge que per fi sembla que tenen clar els líders de la UE. És important que sigui així per evitar mals majors.

La difícil relació de Rússia amb la UE i els Estats Units va de la mà d’una clara aproximació a la Xina. Aquesta aproximació té, en part, un fonament econòmic, ja que Rússia considera que la demanda d’hidrocarburs a Europa no creixerà, per motius d’estancament econòmic, o que fins i tot pot anar a la baixa, ja que és previsible a llarg termini que finalment els països europeus afrontin les inversions i polítiques necessàries per reduir la dependència del gas rus. En aquest sentit, Rússia preveu doblar les exportacions de petroli i gas a l’Àsia els pròxims 20 anys. Però el motiu fonamental d’aquesta aproximació, inseparable de l’anterior, és geopolític. Clarament, estem caminant cap a una reedició de la política del balance of power (equilibri de poders) a escala planetària. I en aquest context l’actual Rússia és un focus de tensions desestabilitzador.