Contra el desànim
Una onada de desànim plana en aquests moments sobre l’univers independentista, com una boira freda i humida que tot ho atueix. Un desànim acompanyat d’indignació i d’acusacions a tort i a dret. Els esdeveniments polítics de la darrera setmana, i ja d’una mica abans, han portat desunió, i la desunió, descoratjament. És l’estat d’ànim que reflecteix molta gent amb qui parlo. I hem de reaccionar.
Entre els nostres sento repetir una vegada i una altra la profecia d’Aznar, que abans es trencarà l’independentisme que no pas Espanya. Però aquesta era només la primera part de la seva profecia. La segona era que així s’acabaria el Procés i les aigües tornarien a mare, a la mare Espanya. Un suflé que es desinflarà sol.
Ara bé: a les moltes persones que em diuen que estan desencisades i decebudes, i que asseguren que tants altres independentistes que coneixen també ho estan, jo els demano sempre: “Però tu, personalment, t’has desapuntat? ¿Has decidit, o saps d’algun dels teus amics decebuts que hagi decidit, deixar-ho córrer, no participar mai més en cap acte independentista?” I tots em diuen que no: “Els polítics ho fan molt malament, i les perspectives són pèssimes, però jo continuaré sempre al peu del canó”. Pitjor encara, els pregunto: ¿has trobat algun d’aquests pessimistes que et digui que s’ha fet de Vox o de Ciutadans? Ben al contrari: l’espectacle d’aquestes tribus espanyolistes al Parlament ens fa acabar de veure l’abisme insalvable que ens separa d’ells i de tot l’embalum que ells representen.
La nostra divisió és lamentable, però almenys té un aspecte positiu: demostra que el Procés no és patrimoni d’un partit o d’un sector social, ni tampoc enlluernament d’un líder carismàtic que avui engresca i demà s’eclipsa, sinó que és transversal, és cosa de tot un poble, i per tant perdurable.
En el moment més penós de la desunió i de les acusacions recíproques, van arribar al Parlament els nostres presos, que tot i pertànyer a partits o moviments diferents van dur una alenada d’unitat, de solidaritat i d’entusiasme. Ells sí que tindrien motiu per estar desesperançats, després de tants mesos i fins i tot anys de presó, sotmesos a penes gravíssimes després d’un procés injust, privats dels seus càrrecs legítims i separats de la família. I amb tot no es penedeixen de res, diuen que ho tornarien a fer, i que el que més els interessa no és defensar les seves persones, sinó la causa. Els nostres presos no ens han fallat; nosaltres tampoc no els podem fallar a ells.
