El 14 d'abril del 1931 Carrasco i Formiguera va arribar exultant a casa i va dir a la muller i als fills: "Ja em puc morir! He vist Catalunya lliure!" Venia de la plaça de Sant Jaume, on Macià havia proclamat l'estat català dintre d'una federació de repúbliques ibèriques. Set anys més tard, el 9 d'abril del 1938, moria afusellat a Burgos. Era el fracàs de la seva política d' encaixar una Catalunya lliure dins d'un estat espanyol.
Després de la caiguda de la dictadura, el 17 d'agost del 1930 s'havien reunit a Sant Sebastià els partits republicans de l'estat espanyol per unir forces i derrocar la monarquia. Les esquerres nacionalistes catalanes hi eren representades per Manuel Carrasco i Formiguera, d'Acció Catalana; Macià Mallol i Bosch, d'Acció Republicana de Catalunya, i Jaume Aiguader, d'Estat Català. Els espanyols es disposaven ja a concertar l'acció contra la monarquia quan Aiguader va plantejar la qüestió prèvia del reconeixement de Catalunya com a nació. Li van replicar que de primer calia remoure l'enemic comú, la monarquia, i després ja parlarien del problema català. Aleshores va intervenir Carrasco i Formiguera. "Parlà llarga estona -referia Aiguader-, establí la doctrina de l'autodeterminació amb tota la traça d'un advocat [...]. El bon efecte el provocà la nostra brusquedat; els donava la sensació que per primera volta s'encaraven amb una Catalunya que parlava clar". Carrasco mateix referia que va dir: "A nosaltres no ens interessarà ni la revolució ni la república si conjuntament amb aquest fet de plantejar la revolució no es reconeix per endavant la personalitat del nostre poble". Tenia encara la il·lusió federalista.
El president Macià compartia la mateixa il·lusió. El 14 d'abril mateix, quan a Madrid encara no s'havia constituït el govern provisional, havia enviat un telegrama a Alcalá Zamora comunicant la proclamació de la república catalana.
A Madrid hi va haver gran esverament. De fet, tan il·legal era la proclamació de l'estat català a Barcelona com la de la república espanyola a Madrid: totes dues trencaven la legalitat vigent, i per això es parlava de "revolució", no el sentit de violències sinó en el d'innovació constitucional. Però a ningú convenia una ruptura. Macià va enviar, com a persona de tota la seva confiança, Carrasco i Formiguera a Madrid a negociar. El govern provisional de la República va estar reunit amb Carrasco des de mitja tarda del 16 d'abril fins a les dues de la matinada del 17, quan Alcalá Zamora va declarar als periodistes que la negociació amb Barcelona es portava amb "gran cordialitat"; i, assenyalant Carrasco, que era al seu costat, va afegir: " El señor Carrasco, aquí presente, y que representa la izquierda radical catalanista más extrema, ha ratificado estos sentimientos catalanes ". Carrasco va afegir: " La República hará el milagro de unirnos a todos " (com si el problema fos només la monarquia borbònica!). Carrasco va tornar a Barcelona amb els ministres Fernando de los Ríos, Marcel·lí Domingo i Nicolau d'Olwer. Macià, amb gran dolor, va renunciar al nom de república o estat i va acceptar el de Generalitat, que no prejutjava el contingut autonòmic (Carrasco i Formiguera, en el consell de guerra que el va condemnar a mort, i que no era pas moment escaient per a cenyir-se llorers nacionalistes, va dir que aquella denominació l'havia proposada ell, per amor a les institucions històriques catalanes).
Quan l'Estatut dit de Núria , aprovat massivament pels catalans, va ser presentat a les Corts, l'oposició va ser ferotge. Companys, amb una mena de tàctica de peix al cove , va pactar amb Azaña una forta retallada. El discurs d'Azaña el 27 de maig del 1932 (segurament el més important de tots els seus discursos parlamentaris) defensava el text pactat, però tot fent grans elogis de Catalunya afirmava que només els castellans tenen vocació d'estat i reduïa les reivindicacions nacionalistes a " una porción de cosas blandas " que els catalans, sentimentals perduts, interposen entre ells i l'estat. Carrasco no ho va acceptar, i per això va ser expulsat de la minoria catalana. En el seu memorable discurs del 10 de juny va defensar la integritat de l'Estatut de Núria i va sostenir que no era competència de les Corts dictar-nos un Estatut, sinó tan sols comprovar que havia estat aprovat legalment pels catalans.
La matinada d'aquell 9 d'abril Carrasco i Formiguera experimentava que si una Catalunya lliure no havia estat possible dins de la República, menys ho seria sota el franquisme, però mantenia l'esperança d'un demà millor, amb quelcom més que "cosas blandas ", i per això va morir cridant: "Visca Catalunya lliure!"
