El que jo faria per controlar Wall Street

Fa set anys la nostra economia va caure en picat per culpa de la crisi financera. Durant la presidència de Barack Obama s’ha recuperat força i s’han aprovat unes noves disposicions força estrictes, com ara la llei Dodd-Frank, que protegeixen els consumidors i frenen la imprudència de Wall Street. Els republicans, però, estan decidits a derogar les mesures més importants de protecció financera.

Obama i els demòcrates del Congrés han de fer tots els possibles per posar fi a aquestes maniobres. Però si ens limitem a protegir els avenços que hem fet, no n’hi haurà prou. Com a presidenta, no només vetaria qualsevol llei que debilités la reforma financera, sinó que també lluitaria per unes noves normes molt rigoroses, per una aplicació més estricta de la llei i per una rendició de comptes que anés molt més enllà de la prevista per la llei Dodd-Frank.

El meu pla integral ja ha merescut els elogis de progressistes com Sherrod Brown i Barney Frank. Tot seguit us explicaré què és el que jo faria.

En primer lloc, hem de controlar més de prop les principals institucions financeres. El meu pla proposa una llei que imposaria una nova quota de risc a molts dels principals bancs -els que tenen uns actius de més de 50.000 milions de dòlars- i a altres institucions financeres de gran importància estructural, amb l’objectiu d’evitar comportaments arriscats que poguessin provocar una altra crisi. També m’asseguraria que el govern federal té -i està disposat a aplicar- l’autoritat i les eines necessàries per reorganitzar, reajustar i, en última instància, desmantellar qualsevol institució financera que sigui massa gran per gestionar-la amb eficàcia i sense excessius riscos. No pot ser que un banc o una empresa financera sigui tan gran que no es pugui gestionar.

El meu pla reforçaria la regla Volcker per eliminar les escletxes legals que encara permeten als bancs fer especulacions arriscades amb dipòsits dels contribuents. I lluitaria per restablir les normes que controlen les arriscades permutes de crèdits i derivats practicades per bancs finançats pels contribuents, unes normes que es van derogar durant les negociacions del pressupost de l’any passat després que els bancs fessin una decidida campanya de pressió.

El meu pla no es limita als grans bancs, sinó que inclou tot el sector financer. N’hi ha que volen que es torni a implantar una llei de l’època posterior a la Gran Depressió, la llei Glass-Steagall, que separava els bancs tradicionals dels d’inversió. Però com que moltes de les empreses que van contribuir al crac del 2008, com AIG i Lehman Brothers, no eren bancs tradicionals, la llei Glass-Steagall no hauria representat cap fre per a la imprudència del seu comportament. El restabliment de la llei Glass-Steagall tampoc ajudaria a refrenar altres elements del sector de la banca a l’ombra, com ara determinades activitats dels fons d’inversió lliure, els bancs d’inversió i altres institucions no bancàries. El meu pla també reforçaria la supervisió d’aquestes activitats: apujaria els requisits de palanquejament i liquiditat per als agents de borsa i imposaria uns marges de garantia estrictes per als préstecs a curt termini, que també van contribuir d’una manera destacada a esperonar la crisi financera. Hem de plantar cara als riscos excessius allà on s’amaguin, no només als bancs.

En segon lloc, vull contractar persones rigoroses i independents que exerceixin un paper regulador i garanteixin que la Comissió de Borsa i Valors i la Commodity Futures Trading Commission (la Comissió del Mercat de Futurs) es financen amb independència -com fan ara altres organismes reguladors- i poden, així, fer la seva feina sense interferències polítiques. Intentaria introduir un impost per gravar les transaccions d’alta freqüència, que són molt perjudicials i propicien uns mercats menys estables i menys justos. I hem de reformar les normes del mercat de valors per garantir la igualtat d’accés a la informació, reforçar la transparència i reduir al mínim els conflictes d’interessos.

Finalment, als directius se’ls han d’exigir més responsabilitats. Ningú és massa important per anar a la presó. Intentaria allargar el termini de prescripció dels grans delictes financers de 5 a 10 anys i apujaria les compensacions que reben els denunciants. M’esforçaria per garantir que les empreses financeres admetessin les pràctiques indegudes com a motiu d’indemnització en els casos més clamorosos de mala conducta, i que fossin més transparents pel que fa a les condicions d’indemnització i les multes que realment paguen al govern. Per a aquestes empreses les multes han de representar alguna cosa més que un cost més dels negocis: han de servir per desincentivar amb eficàcia les conductes il·legals.

I no han de ser només els accionistes i els contribuents els que han de sortir perjudicats quan els bancs prenen unes decisions desencertades; els directius també les han de patir en la seva pròpia pell. Quan una empresa paga una multa, m’asseguraria que aquesta multa també es descomptés de les primes dels directius. I també lluitaria per tancar l’escletxa legal de l’exempció fiscal per participació en els beneficis ( carried interest ), que rebaixa els impostos dels administradors de fons de milers de milions de dòlars: els han d’aplicar els mateixos impostos que a qualsevol altre ciutadà.

Potser els republicans han optat per oblidar la crisi financera que va causar una devastació tan enorme, però jo no. El paper que ha de fer Wall Street és contribuir al creixement i prosperitat de la ciutadania. Quan el nostre sector financer funciona com cal, ajuda les famílies a comprar-se la primera casa; als empresaris els dóna suport per posar en marxa i fer créixer petites empreses, i als treballadors nord-americans els permet estalviar per a la jubilació. En lloc de continuar practicant les especulacions d’alt risc que van destruir la nostra economia, Wall Street s’ha de centrar en la construcció d’una economia que creï llocs de treball ben remunerats, que augmenti els ingressos i que fomenti unes inversions sensates; així seran més les famílies que tindran al seu abast la seguretat pròpia de la vida de classe mitjana.