El foc dirà

A Catalunya, els Bombers ens diuen que els incendis forestals han mutat des de mitjans del segle XX

La domesticació del foc va permetre cuinar els aliments, escalfar les famílies i transformar els paisatges per a l’agricultura. Va despertar la humanitat. Amb la industrialització vam deixar de cremar pastures i boscos a cel obert i vam començar a cremar carbó i petroli dins de màquines. Això ens va donar un gran poder de transformació. Entre altres coses, vam alterar perillosament el clima planetari i ara no sabem ben bé com sortir-nos-en.

A Catalunya, els Bombers ens diuen que els incendis forestals han mutat des de mitjans del segle XX. A mesura que vam penjar l’aixada i ens vam encabir a les ciutats, el bosc va colonitzar els conreus. Els incendis es van fer més ràpids i intensos i va caldre lluitar-hi amb més contundència. L’èxit en l’extinció d’incendis moderats va impedir controlar un bosc en expansió, i als anys 80 i 90 els pocs incendis que es van escapar es van fer molt grans. Més endavant, un millor coneixement científic i tècnic va permetre als Bombers fer els grans incendis més petits. Però això vol dir que demà tindran menys oportunitats per apagar-ne, ja que les zones cremades limiten la propagació del foc. Avui, amb un clima cada cop més advers, els Bombers preveuen que els incendis que se’ls escapin constituiran grans emergències civils quan amenacin urbanitzacions i infraestructures.

Així, a través dels incendis que tenim, podem intuir per quina fase evolutiva passem. Ara vivim en ciutats, ens abastim de combustibles fòssils llunyans i ens atipem de riqueses materials. Mentrestant, ens posem en perill acumulant combustible forestal a tocar de casa. Ens costa de conviure amb l’entorn. I l’entorn som nosaltres.

És interessant saber què ve a continuació. En una recerca duta a terme a la Universitat Humboldt de Berlín, hem investigat com podria canviar la societat catalana en aprendre a conviure amb els incendis i el foc. Hem observat sobre el terreny iniciatives embrionàries en aquest sentit, com la revalorització dels boscos per produir biomassa per a calefacció, la pastura extensiva per a la producció de carn, la producció agrícola de qualitat per fixar població rural, o la pràctica de deixar cremar alguns incendis en condicions controlades. Aquestes pràctiques crearien un mosaic paisatgístic que no podria cremar en alta intensitat, en què el foc seria una font de regeneració i d’aprenentatge.

També hem desenvolupat a la regió del Montseny un procés participatiu pilot en què la ciutadania ha deliberat sobre com vol que cremi el seu territori, quins valors cal protegir dels incendis i amb quines mesures de gestió. Els participants no només han après coses sobre els incendis i la seva prevenció, sinó que també s’han fet més conscients de la riquesa del seu entorn i les alternatives existents per cuidar-lo. En aquest sentit, s’han adonat de la importància de la cooperació social i d’una nova economia ecològica per a la cura compartida d’un territori. Si aquests processos continuen, ens podem imaginar un país meravellosament transformat, en què una societat cohesionada és capaç d’integrar-se sàviament en els ecosistemes propers i reduir la seva empremta en el planeta. El foc dirà.

Com a símbol, el foc és extraordinàriament poderós. Representa tant la nostra essència com la força que, tot transformant-nos, ens hi condueix. Brollador del desconegut, ens permet de descobrir el que encara no sabem de nosaltres.