La idiotesa dels valors olímpics

No hauria de sorprendre a ningú que els preparatius dels Jocs Olímpics d’Hivern de Sotxi, a Rússia, hagin acabat sent desorbitadament cars i plagats de casos de corrupció. Així i tot, el nivell d’excés resulta aclaparador. El cost de construir rampes d’esquí, pistes de gel, carreteres, auditoris i estadis destinats a acollir esports d’hivern en una zona pròxima a la regió subtropical del mar Negre ha superat de bon tros els 35.000 milions d’euros. Els més crítics diuen que la meitat d’aquests diners han estat robats o bé que han servit per pagar suborns als amiguets de Vladímir Putin, que casualment van aconseguir els contractes més cars.

Un d’aquests crítics, l’empresari rus Valeri Morozov, ha denunciat que els membres del govern de Putin exigien certes quantitats de diners per atorgar els contractes. Després que l’amenacessin d’“ofegar-lo en sang”, Morozov va abandonar el país. Però què es podia esperar d’un país on els grans negocis, el crim organitzat i la política convergeixen tan sovint?

D’altra banda, hi ha la qüestió de les lleis del país amfitrió, absolutament qüestionables i impròpies d’una competició esportiva a escala internacional. Les lleis racials de l’Alemanya nazi s’aplicaven amb mà de ferro durant les Olimpíades del 1936, així com les limitacions a la llibertat d’expressió establertes durant els Jocs de Pequín del 2008. Rússia, per la seva banda, ha decretat la prohibició de la “propaganda homosexual”: una llei promoguda per Putin tan absurda i alhora imprecisa que podria servir per detenir qualsevol persona que resulti molesta a les autoritats.

Putin, que no ha entès gens ni mica el motiu real de les crítiques dels seus detractors, ha assegurat al món que els visitants i atletes gais que participin en els Jocs d’Hivern estaran totalment segurs mentre “deixin els nens en pau”. La deducció que es fa en aquest cas és que els homosexuals són pedòfils per naturalesa; si volen estar fora de perill a Sotxi, només cal que es controlin fins que tornin a casa, als seus països decadents. Mentrestant, Rússia seguirà defensant els valors tradicionalment decents. Tal com va declarar l’alcalde de Sotxi, Anatoli Pakhomov, a la BBC: “A Sotxi no n’hi ha [d’homosexuals]”.

Aquesta mena de fanatisme intolerant, que busca mobilitzar els sectors més ignorants de la societat russa (els que donen suport al president Putin) incitant els seus prejudicis, hauria d’haver provocat més protestes de les que s’han produït. Més de cinquanta atletes olímpics internacionals han mostrat públicament el seu rebuig a aquesta llei. Estaria bé que més atletes s’hi manifestessin en contra, malgrat els esforços dels organitzadors russos per prohibir qualsevol mena de declaració política.

No obstant, el veritable problema de Sotxi va molt més enllà de les pràctiques corruptes de Putin. Ja sigui amb els Mundials de Futbol del Brasil i Qatar, o bé amb els Jocs que s’organitzen en societats opressives i autoritàries, una vegada i una altra es fa ben palesa la mateixa contradicció.

Encara que la FIFA, l’associació internacional del futbol, o que el Comitè Olímpic Internacional (COI) assegurin que estan per sobre de la política, les competicions que organitzen acaben sent explotades per tot tipus de règims polítics (alguns menys respectables del que caldria). En conseqüència, l’esport esdevé també una qüestió política. I com més defensen aquests organismes la seva neutralitat política, més fàcil ho tenen certs règims per utilitzar aquests esdeveniments esportius i posar-los al servei dels seus interessos.

Aquesta contradicció es remunta a l’aparició del moviment olímpic modern. El baró Pierre de Coubertin, afectat per la terrible desfeta de França a la guerra contra Prússia del 1871, va voler restaurar l’orgull dels homes francesos organitzant uns Jocs. Després va ambicionar un projecte més gran i va voler engrandir la seva iniciativa incloent-hi altres països. En un món afligit tan sovint pels conflictes armats, Coubertin creia que la pau i la fraternitat internacionals es podien assolir recuperant els Jocs Olímpics de l’antiga Grècia. Des del principi va insistir perquè la competició estigués per sobre de la política. La política divideix les persones i el propòsit dels Jocs era unir-les.

La idea, esclar, no va agradar a tothom. Charles Maurras, líder del partit d’ultradreta Action Française, va veure en el Jocs de Coubertin un complot inspirat en el liberalisme anglosaxó que pretenia debilitar la força racial i l’orgull nacional. Però ben aviat va canviar d’opinió: després d’assistir als primers Jocs Olímpics moderns, l’any 1896, Maurras va comprovar que una competició esportiva a escala internacional creava un context perfecte per al xovinisme més agressiu, del qual ell era un gran defensor. Malgrat tot, Coubertin va seguir entestat en el seu somni d’una fraternitat apolítica. Una vegada Karl Marx va descriure l’apoliticisme com una forma d’idiotesa. A l’antiga Grècia els idiōtēs eren persones que només es preocupaven dels seus problemes personals i evitaven qualsevol tipus de vida política. Coubertin va fer pública la seva idiotesa.

I així va ser com als 73 anys, un any abans de morir, un Coubertin malaltís va aconseguir enregistrar un discurs que es va reproduir a les Olimpíades de Berlín l’any 1936 i que parlava sobre aquells ideals d’igualtat i fraternitat. Mentrestant, Hitler i els seus seguidors convertien els Jocs en un aparador per augmentar el prestigi del III Reich.

Aleshores, als atletes també se’ls va dissuadir d’expressar la seva opinió. Les protestes contra el racisme nazi van quedar sufocades per les austeres conferències olímpiques, en les quals es proclamava el caràcter apolític de l’esport. Es van adoptar alguns compromisos, pocs. Discretament, es van retirar els cartells que prohibien els jueus en llocs públics; alhora, algunes seleccions van apartar els atletes jueus dels seus equips.

Res no ha canviat des de llavors. Avui dia el COI encara s’aferra al seu noble mantell per predicar l’absurd de l’apoliticisme olímpic. Val la pena que ens aturem un moment i pensem en els homosexuals i en altres col·lectius vulnerables que, quan la festa hagi acabat, hauran de seguir vivint sota el règim cada vegada més corromput i despòtic de Putin.

Copyright Project Syndicate